Arriscar per ben poca cosa (08/03/2016)

Arriscar per ben poca cosa (08/03/2016)
 
En els grups parlamentaris al Congrés d’ERC i DL(Democràcia i Llibertat) hi estan sorgint veus certament crítiques. Per alguns d’ells, un cop iniciat el procés de transició nacional català, no tenia massa sentit tornar-se a presentar a les eleccions espanyoles. Quan a més el Sr. Francesc Homs (1969), s’oferia a apuntalar un govern espanyol, si fos necessari, tot plegat encara és més preocupant per a ells.
De fet, hi plana un cert sentiment de traïció a la causa de la llibertat catalana. Es miri com es miri no té cap sentit intentar convèncer als espanyols de que siguin una altre cosa o bé tractin diferent a Catalunya. Ells ja van bé! L’aposta nacional no passa ni per Madrid ni per Brussel·les sinó per cada una de les cantonades i places del nostre país. Aconseguir dinamitzar i implicar la societat és l’exercici bàsic, en part ja fet, per conquerir la llibertat.
Refer-se de totes les acusacions i avançar, democràticament, cap a l’exercici del dret a l’autodeterminació. En l’ambient del passat dia 7 de març davant del TSJC, tribunals de justícia, hi havia la convicció popular de que el qui fou Conseller de Presidència durant la consulta del 9N/2014, ben poc podria fer o dir atès que el resultat ja estava decidit: des de províncies no es decidiria res sobre una qüestió d’estat.
Però també hi havia el sentit de la decepció: aquella històrica jornada va ésser venuda pels propis catalans abans de la seva celebració: es va dir i repetir que no tenir valor polític! CiU, i encara CDC ara, i pel que sembla també sectors d’ERC, van quedar atrapats per les seves pròpies contradiccions. El 9N/2014 havia d’ésser un referèndum d’autodeterminació, i fa passar a ésser, per medi d’una llei llargament elaborada, per avorriment de tots i totes, una consulta no referendatari, per conèixer el capteniment general de la població catalana, i després de la seva impugnació davant el Tribunal Constitucional, finalment es convertí, en un procés participatiu, un xic especial, ja que incorporava l’opció de votar una pregunta arbre.
Tot plegat, en un laberint de meandres  jurídics que no van acabar confonent als espanyols, pels quals no era altre cosa que un referèndum amb tots els ets i uts, sigui per l’objecte (el futur polític nacional) o per la forma (urnes amb una pregunta arbre simple). I curiosament, davant d’això, els seus organitzadors van negar i neguen que fos vinculant en dret o que tingués cap efecte polític. En conjunt, fa dubtar de la voluntat real i decidida de lluitar i fer valdre els drets nacionals de Catalunya, emparats com estant per la legislació internacional.
Molts experts en dret internacionals públic ja han dictaminat sobre la viabilitat del procés d’autodeterminació català, i no obstant això, continua aturat… fins que no es desbloquegi per la via d’una convocatòria unilateral d’un referèndum democràtic vinculant. La declaració del 9N/2015, sobre inici del procés constituent, a més de representar una aposta democràticament atacable, malgrat podria semblar convalidada si s’admetés el valor real de la consulta del 9N/2014 i de les eleccions plebiscitàries del 27S/2015, té el risc de condicionar el resultat fins a l’extrem d’interpretar-se més com una mesura de pressió davant l’Estat espanyol (com s’està demostrant, àdhuc per part d’ERC) que com una autèntica estratègia de desconnexió.
Encara seria més preocupant, malgrat no ho sembli, que finalment forces polítiques espanyoles decidissin un referèndum espanyol sobre qüestions territorials. Aquest referèndum en cap cas, tinguem-ho clar, seria un referèndum d’autodeterminació, com el que necessitem i té opcions de convocar, per tot el fet fins ara, el govern català actual. Ben al contrari, tot i que serà molt difícil, per un error molt greu dels espanyols, en tot cas, s’acabarà plantejant dins de la reforma de la constitució espanyola, una validació d’un nou règim (teòric i absolutament condicionat) per a Catalunya.
Des del PSOE/PSC, ja es veu com la més agosarada de les opcions, ja que desdibuixaria les opcions de Catalunya per esdevenir subjecte polític, i per tant, candidat a autodeterminar-se. Jurídicament parlant, la qüestió de fons més transcendent és si la comunitat política catalana es pot identificar com a tal, més enllà dels seus representats democràticament elegits, pels quals la catalanitat, com en el cas de Ciutadans i PP, no té cap connotació nacional.
Per tant, caldria no caure en enganys, malgrat la política, en general, no hi ajudi gens, i esmenar la plana per advertir que la comunitat autònoma catalana no pot fer el salt a res diferent ni molt menys a ésser subjecte de drets i deures internacionals, sense un exercici diàfan d’autodeterminació per la via de l’obtenció d’un mandat democràtic explícit i vigilat.
La convocatòria d’un referèndum unilateral, per la via de les lleis ja vigents, en un exercici propi i legítim d’integritat nacional és possible, i en qualsevol cas, seria la millor decisió per arriscar. En funció del resultat, o bé convindria continuar amb el procés de desconnexió tot anar directament a unes eleccions constituents  o, en cas d’un no majoritari dels votants, optar per un estatus territorial diferent i millorat, com per exemple, a la basca.
 
 
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.