Un revulsiu per a la contractació pública (18/04/2016)

Un revulsiu per a la contractació pública (18/04/2016)
 
Els serveis jurídics de la Generalitat de Catalunya estan preparant un projecte de llei de contractació pública que superi i reguli la normativa vigent en aquesta matèria. La proposta d’aquesta iniciativa parteix de dos condicionants importants. El primer és la passivitat de l’Estat espanyol en introduir les instruccions sobre contractes del sector públic del dret comunitari europeu (en el que s’anomena tècnicament la transposició de les directives) i també per fer possible una tramitació més àgil i transparent, que permeti resoldre amb efectivitat i diligència la prestació dels serveis públics en l’actuació de les administracions públiques catalanes. Ambdós objectius són urgents.
Sobre el primer, per la inseguretat jurídica que es propicia des d’instàncies estatals espanyoles, ja que la manca de transposició provoca, en determinats títols jurídics, l’aplicació directa del text europeu, en convivència amb la normativa de cada estat, tot generant una complexitat innecessària i de difícil aplicació. I pel que fa a les millores del procediment d’adjudicació i d’execució, també és imperatiu per gastar els diners públics sobre una bases més clares.
En concret, sobre aquest darrers punts, és rellevant poder respondre a les noves opcions de treball conjunt entre els àmbits públics i els privats, a més de fer possible l’execució dels serveis públics, tenint clar que suposen els canvis o modificacions, sovint indispensables, que cal fer sobre la marxa, abans de que entri en funcionament.
Des d’instàncies jurídiques catalanes queda clar que la regulació d’aquesta matèria té algunes friccions competencials que en part poden quedar emparades per raons de l’exclusivitat de la competència (per exemple, en els temes dels serveis socials) o bé per raó dels medis materials implicats (administració electrònica, comprovacions documentals,…).
I a més, com prediquen els principis generals del dret, si bé si és legislar crear una nova modalitat contractual no ho és pròpiament modular o regular sobre les modalitats vigents, en base a criteris pràctics i de simplificació administrativa, si finalment aquestes mesures redunden en els criteris interns del dret europeu.
Malgrat tot, segons van manifestar els seus responsables, aquestes incursions legals en el món de la contractació pública  per part de la Generalitat de Catalunya, no estan exemptes de risc jurídic, i per tant que acabin, malgrat siguin del tot consistents amb el marc comunitari, en el Tribunal Constitucional. Per part de la lletrada principal d’aquesta iniciativa, la Sra. Mercè Corretja, tot plegat no seria tant complex si des d’aquí no s’hagués de fer sempre una recerca infatigable de possibilitats normatives que al final acaben impugnades per raons competencials.
L’aposta política, segurament mal entesa, és que la contractació pública, ara dins l’àmbit de la transparència i el bon govern, i no com seria més lògic, en principi, de l’economia, en tant que suposa una part important de la despesa pública, després del pagament de les nòmines, s’ha de simplificar per guanyar claredat i comprensió.
Ni les lleis ni els reglaments vigents hi ajuden, i en aquest sentit, el somni del bon gestor català, passa per una llei pròpia, dins el context comunitari, on quedin resolts els àmbits de la concurrència o com fer possible l’accés d’empreses o persones ben preparades per ajudar en la prestació dels serveis públics, i també els sistemes d’execució dels serveis públics, tot resolen, de forma satisfactòria per a les parts, de forma neta, les modificacions o complementarietats que la realitat exigeix en tot moment, si els ciutadans volen obtenir una complicitat d’objectius dels particulars que treballen per a l’administració.
Un punt molt positiu d’aquest aparell normatiu que necessita Catalunya per estar al capdavant dels models europeus d’èxit dels contractes públics consisteix en aclarir el punt de partida, o sobre qui recauen les obligacions i deures de la contractació pública (ja que així també serien aplicables a fundacions amb participació pública,  les empreses de capital públic, els consorcis mixtes entre el món privat i el públic, les empreses concessionàries o fins i tot, a les entitats amb vocació de servei públic com federacions esportives o entitats sense afany de lucre a més d’ONG…).
El que popularment s’entén com a “pastisseig” en la relació entre contractistes i funcionaris podria evitar-se o, si més no, corregir-se, si la forma de gastar els diners de tots tingués una rerefons més senzill. Caldrà confiar que la ment privilegiada del Sr. Jordi Foz així ho aconsegueixi, ara que té totes les eines al seu abast per a poder fer-ho possible, com a Secretari de Tranparència i Govern Obert. En aquests primers 100 dies, si més no, ja hi ha una proposta d’innovació legislativa per simplificar i aclarir com es gasten els impostos i taxes que tots paguem incansablement.
Només quedaria no aturar-se en aquesta petita incursió, i fer possible un renovat marc normatiu, encara més senzill, intuïtiu i explicable. Suposo que és el que tots els ciutadans esperem després de l’esforç contributiu: millor gestió en la despesa o les inversions i més traçabilitat de cada euro que surti de la tresoreria.
 
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.