Rèquiem polonès a Esponellà (19/04/2016)

Rèquiem polonès a Esponellà (19/04/2016)
 
La mort del jove polonès Jakob Chara derprés de l’accident que va patir al passar en bicicleta per Esponellà ha posat de dol el món ciclista de Banyoles. Tot plegat no seria més que un desafortunat desenllaç si no fos perquè era un tipus d’activitat organitzada que es repeteix tots els caps de setmana i per tant era una mort anunciada, com ho seran les properes. Efectivament, sota la idea de la promoció de l’esport i de l’activitat saludable, hi ha també un foment de la competició i dels millors resultats.
Aquesta tendència no seria cap problema si aquestes activitats no es desenvolupessin en àmbits oberts i poc controlats com els carrers i carreteres, on a més d’haver-hi d’altres usuaris i interessos no esta pensades per a aquests fins. Quan un esportista posa la seva ment en obtenir una bona classificació, superar la seva marca personal o completar un nou repte, si està en la via pública, no té totes les capacitats dedicades a relacionar-se amb l’entorn, com són els vorals i tapes o d’altres vehicles i persones que hi transiten.
Per això, per en Jakob Chara no hi va haver cap alternativa, i la seva fi també serà la d’altres esportistes que no encerten a trobar el seu espai d’activitat. En el cas del ciclisme de carretera, la problemàtica ve de lluny, i la seva evolució cap a les bicicletes de muntanya, on no hi ha tantes problemàtiques, segurament per circular a menor velocitat, no ha estat suficient, i un gran nombre de ciclistes s’exposen fàcilment a patir accidents a la carretera. Si van per lliure, sense les distraccions ni les rivalitats que provenen dels companys de ruta, serà més fàcil que tornin sencers. Si en canvi, van en grup, en una falsa sensació de seguretat, en part provocada pels preparatius dels organitzadors de l’esdeveniment, i a més es guien per les ànsies d’obtenir un merescut premi, no hi ha dubte que la tragèdia es repetirà.
Hi ha de fons un desconeixement de com els humans de forma grupal o col·lectiva ens comportem. En l’esperit gregari, hom, sobretot si és jove, se sent més lliure d’assumir riscos i d’arribar a situacions límit. En solitari, en el debat interior que tots assumim en el dia a dia, segurament mai s’atrevirien a llençar-se com ho fan. Hi ha una pèrdua quasi total de la percepció del risc quan ens movem gregàriament. Com si el grup ens garantís visibilitat en qualsevol circumstància i ens apartés de tota mena de perills malgrat siguin evidents.
Per tant, les normes que han de regir un grup no poden ésser les mateixes que afecten una persona individualment. Fer aquesta distinció no és gens fàcil, ja que podria tractar-se d’un grup igualment moderat i assenyat, sense les atribucions esmentades. A més, a partir de quin nombre de persones formarien grup? La resposta segurament no passa per més regulacions que segurament acabarien fent augmentar una falsa sensació de seguretat en l’esportista a camp obert. Potser la sortida passaria per assumir que cal assumir l’esperit competitiu a la carretera sense donar a entendre que serà una activitat exempta riscos.
Per exemple, a França, tot circulant per la seva xarxa viària, és habitual coincidir, de forma simultània, amb celebracions esportives, les quals, llevat de determinades interseccions o cruïlles, s’insereixen dins el flux general habitual del trànsit. Pels que no hi estan acostumats és una estranya sensació de convivència damunt l’asfalt, atesa la vulnerabilitat del ciclista o atleta. Si bé segurament a la república francesa aquest debat també és viu, el fet és que la demanda d’esport, com activitat social de masses lúdica però prou exigent, no para d’augmentar.
És una activitat amb un accentuat interès econòmic, que mouen conegudes marques d’equipament esportiu, i sobre la qual hi ha cada vegada més interessos empresarials. Les grans cadenes de distribució de material esportiu i l’eclosió de les vendes per internet han provocat pèrdues en les botigues tradicionals però han divulgat a tots els nivells les experiències esportives. Si es manté la tendència, com ja passa en l’àmbit urbà, caldrà reformular les prioritats i els usos de l’espai comú, en un consens que segurament necessitarà el tribut de més víctimes, com la d’en Jakob.
El seu error va ésser voler córrer en una competició que no havia d’esser una carrera sinó una passejada. Irònicament, l’organització d’aquesta activitat, com a senyal de dol, després de conèixer la gravetat de l’accident, va suprimir el lliurament de premis, els quals havien despertat el lleó vencedor que tot esportista porta dins i que segurament el va portar a la mort. 
En aquests casos, sempre resulta còmode dir que es va fer el que es podia fer, sense més conseqüències. En canvi, el més necessari seria obrir el debat, i exposar les moltes veritats i enganys que s’amaguen darrera d’aquestes tragèdies. Si com diuen alguns, millor no fer-ho, doncs ves a saber quin meló s’obre, ara caldria respondre quin sentit té quedar impassible davant la mort d’un jove entusiasta.
 
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.