L’hospitalitat dels necessitats (26/04/2016)

L’hospitalitat dels necessitats (26/04/2016)
 
De forma periòdica, al juny i al setembre, cada any, l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes convoca centenars de malalts en una peregrinació de l’esperança. Per a molts malalts, des de les seves cadires o lliteres, no sols és un viatge per trobar sentit a la seva existència sinó també l’ocasió de sortir i trobar-se amb gent com ells, tot gaudint de la calidesa dels voluntaris, bracandiers, infermers, tècnics sanitaris, sacerdots i religiosos, que es lliuren, si més no durant aquesta peregrinació, en cos i ànima, en mil atencions.
La societat és cruel amb els malalts, ja que no els accepta ni els tolera. Queden marginats i són castigats amb el fuet del silenci i l’obscuritat. En un entorn fet només d’imatges vanitoses, els exclosos són els malalts, sovint amb deformacions, sobretot si tenen dificultats de mobilitat o de comunicació. No volem ésser igualitaris ni comprensius.
Al sentir el prec d’un seminarista catòlic des de la ràdio per obtenir el suport de més infermers o infermeres per aquesta nova peregrinació (http://www.hospitalitatvicsolsona.org), tot plegat semblava irreal, àdhuc vergonyosament proper. Com si des del desert sorgissin veus demanant aigua, i tots féssim com si no ho sentíssim.
La sorpresa és doble. Per una banda per la cruesa de l’apel·lació humanitària, sobre la qual en el cas dels malalts o discapacitats, i també en els casos de la infància, és especialment punyent, i difícilment ens immunitzarem mai. Però sobretot per que és una presència pública clarament religiosa, de sentit cristià catòlic, que interpel·la a la societat catalana, tot generant un rebuig de partida: per què encara són els catòlics els que s’han de preocupar dels malalts i discapacitats, en molts casos? No hauria d’ésser la màxima prioritat d’una societat progressista i avançada el preocupar-se dels més febles i marginats?
En certa mesura, aquesta activitat de l’església catòlica somou consciències, i no fa sinó provocar una reacció crítica, com la que ho entén com una instrumentalització de la pobresa amb fins proselitistes (guanyar nous cristians catòlics) o bé, fins i tot, donar-li un sentit negatiu, al veure-ho com un paternalisme frustrant d’uns pocs dies, seguit d’un oblit per a la resta de l’any. Però si fins aquí, ja tot plegat és prou diferent, el que més altera l’ordre de les coses és el motiu o la base de la peregrinació. Lourdes és, per a molts, un misteri, i per a molts més, un muntatge.
Però certament, hi és, i des d’allà hi ha un missatge que interessa a una part de la humanitat, de tot el món, que cerca sentit a la seva vida. Tot va començar amb un curt lema dictat a una senzilla pastoreta: “Que soy era Immaculada Councepciou”. Un lema que no va ésser fet en francès, per desesperació dels poders republicans veïns, i sobre el qual hi ha la base de la fe cristiana, o dit d’una altra manera, que l’evangeli predicat per Jesús de Natzaret era realment de procedència divina, atès que la seva mare en va ésser l’instrument precís per fer-ho possible. Així de complicat és, pel que sembla! Aquesta pastoreta, de vida igualment turmentada, com molts dels peregrins que s’acosten en la mateixa aproximació que va fer ella, des d’aleshores i fins a la seva mort, no va parar d’estranyar-se de tot el que li succeïa.
Fins i tot, quan impotent, va haver de dir què havia vist, ja que ho volien posar en forma d’escultura de marbre. Però va deixar una porta oberta a la pau i a la vida, a la qual molts volen abocar-se i una petita minoria s’apropa per passar-la. Segurament, és la porta de l’esperança infinita, i el sentit complet de tot i per tot, malgrat les immenses contrarietats, marginacions i calamitats. Hi ha qui no es pot permetre el luxe, segons diuen, de creure que el seu destí vital no tingui cap valor ni estigui pensat sense cap raó ni voluntat. Pels qui viuen postrats en un llit tota la vida, també si ni tants sols poden donar a entendre el que viuen i senten, la seva lluita i la seva supervivència han de poder-se entendre per la resta dels humans, d’alguna manera.
El problema, i d’aquí la gravetat d’aquella veu en el desert, és que potser hi ha una humanitat que no vol sentir ni patir res que no sigui un món autosuficient i narcisista, fet de consum fàcil i exigències estèrils. Ajudar a menjar, netejar les evacuacions, atendre les peticions, acceptar la lentitud, romandre al costat,… poden esdevenir, qui sap si per uns dies almenys durant l’anada, l’estada i la tornada de Lourdes, actituds i accions heroiques.
Després, en geriàtrics, hospitals, centres de dia,… i moltes cases, hi haurà qui també hi haurà de passar, amb més o menys alegria, i amb més o menys ganes, des dels desconeixement, el silenci i l’obscuritat. La societat catalana, en la nova república, ha de treure la vida dels malalts a la llum pública i als carrers, donant opcions obertes per a que tothom, fins i tot l’església, integri més i més, entre la resta, a tots els marginats per raó de la seva malaltia o la seva discapacitat. Ja està bé de negar-los-hi un futur digne entre nosaltres!
 
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.