La culpa és dels reformadors neoliberals (27/04/2016)

La culpa és dels reformadors neoliberals (27/04/2016)
 
El programa polític de Ciutadans, de caràcter neoliberal, està ancorat en unes màximes d’unitat de mercat (espanyol) i d’assimilació cultural (castellana) que demostren una clara dificultat d’articulació dins l’espai social català i estatal. Han estat aquests catalans, a la seva manera, els que han impedit la confecció d’un govern d’equilibris. Els seus quadres són l’expressió d’una història d’èxit que només és possible a Catalunya, com territori de tolerància i, també, de molta paciència.
El seu estil provocatiu, àdhuc arrogant, és admès i, fins i tot, admirat entre els catalans, però en cap cas per part dels espanyols. Els espanyols, segons han manifestat més d’un cop, no entenen que aquesta formació catalana els hi pugui donar cap lliçó sobre res i encara menys de reformes ocurrents o simplificacions improvisades. El seu estat d’ànim només rep comprensió quan expliquen com han erosionat o rebaixat el catalanisme polític, sense adonar-se que ells mateixos en formen part, per moltes raons.
La pràctica neoliberal de Ciutadans, defensada com una gestió de l’eficàcia i l’eficiència, si bé resulta suggerent, ja no interessa, en general, a la gent, que sap molt bé la seva principal conseqüència: només beneficia els més poderosos o en posicions privilegiades. Però, si fins aquí ja era tot sabut, el problema de fons, pels espanyols, és que el partit català Ciutadans, no surt d’entre els poder fàctics o establishment de l’estat espanyol, malgrat estigui disposat a fer-los-hi la feina més bruta, i poc digne, com denigrar fins un calgui la causa de la llibertat nacional (catalana).
Entre totes les opcions plantejades per arribar a acords polítics que permetessin articular un sistema de govern per a l’administració espanyola, el més curiós és l’acord, signat i segellat, entre el PSOE i Ciutadans, per dos motius, per manca de necessitat si no obtenia prou suports ( i per tant era en si mateix totalment inútil, i en tot cas, havia de bloquejar qualsevol altre opció…) i també per que en el seu contingut el PSOE-PSC s’adheria als postulats neoliberals, centralitzadors i anorreadors, de Ciutadans, tot admetent les polítiques d’ajustos econòmics més severes, sense atendre costos socials ni desafiaments territorials.
Quan s’anteposen imperatius de tot tipus per caure simpàtics o agradables als poderosos espanyols (la família real, l’IBEX, els militars,….), com en el cas dels pobres catalans de Ciutadans, o bé són d’un sol ús (com segurament passarà) o bé és un engany que pot tenir nefastes conseqüències. L’error de Ciutadans, com a formació nascuda i creada des de Catalunya, és jugar amb la seva principal carta política: la possibilitat de condicionar el debat públic nacional (català).
D’aquesta manera, no sols supera el que en el seu moment ja va fer CiU en el tristament famós tàndem Pujol-Duran, quan oferia enmig de la negociació transaccions de “l’ara no toca” en la política interna, sinó que ara fins i tot, es maldestre en les opcions que pot oferir aquesta prerrogativa, tot diluint-la (usant la llengua castellana en el Parlament, per exemple) o condicionant-la (negant les millores d’altres autonomies espanyoles, com l’andalusa, pels propis catalans, els seus conciutadans).
Quan precisament, la millor eina per intercanviar temes de fons, i poder fer polítiques possiblement molt necessàries pels ciutadans catalans, sigui la discussió sobre el dret a decidir, o també, les opcions dels referèndum d’autodeterminació, això s’ha volgut excloure de forma expressa, com si les necessitats i mancances de la població no fossin el principal problema. Per això, ara,  quan ja quasi és definitiu que hi haurà noves eleccions espanyoles, la discussió política no pot obviar els problemes reals de la gent, i la manca de respostes de les instàncies públiques, més enllà dels mimetismes teatrals o les frases fetes, tot plegat, sense contingut.
La immigració, espanyola o de qualsevol altre país, a Catalunya es mereix més bones opcions polítiques que les de Ciutadans, i en tot cas, és l’hora de que les guies de la república catalana planin en tot i per tot, de forma simultània, amb el debat constituent que hem d’iniciar, de forma senzilla i radical. Les causes de la justícia, en base a la proximitat i transparència de les institucions, han de deixar d’ésser un discurs retòric, i la complicitat entre els agents socials i econòmics cal que es torni a recuperar, tot fent vius tots els temes que ens afecten d’alguna o altra manera.
Negant les opcions de futur i nacionals de Catalunya, tant PSOE/PSC com Ciutadans no faciliten aquesta evolució, per no parlar del PP. Caldrà superar molt de desànim en les noves eleccions, sabent que els poders fàctics ja s’hauran conjurat, els pactes ja s’estan produint i que l’abstenció es cuidarà com el millor resultat.
 
 
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.