Realitats inimaginables, Hiroshima el 1945 (27/05/2016)

Realitats inimaginables, Hiroshima el 1945 (27/05/2016)
 
La capacitat amb que oblidem i fins i tot amb la que deixem de percebre la realitat és molt gran. Sense adonar-nos-en ens anem encapsulant en el nostre propi món i no ens acabem de fer càrrec, ni tant sols fent un esforç d’empatia, del que les situacions difícils suposen per als nostres semblants. Des d’un món instal·lat i tenallat, el que puguin viure i sentir d’altres com nosaltres ja no ens importa, i com a molt ens emocionarà, si per error ens cau un vídeo o foto impactant. És així, fins i tot per a les víctimes.
Després de molts anys, avui, el president dels Estats Units d’Amèrica visitarà Hiroshima, escenari de la mort instantània de prop de 150.000 persones, i milers i milers de ferits i morts posteriors, en càncers molt dolorosos i tota mena de malformacions. Aquesta brutalitat, no comparable en cap sentit, mal li pesi a la CUP, amb les corredisses del barri de Gràcia del dies recents, la va cometre un país occidental, democràtic i defensor de les llibertats. I curiosament, des del Japó no s’ha demandat ni reclamat rescabalaments als seus botxins.
Ni tant sols, teòricament, s’ha plantejat la necessitat de fer justícia, o qui sap si, fins i tot, venjar, visceralment, aquesta atrocitat. Doncs ni una cosa ni l’altre. El Sr. Barack Obama (1961) serà ben rebut, considerat i apreciat per les autoritats japoneses d’ara. Com si ell no representés la potència nuclear que els va devastar, i de la qual es mantenen intactes totes les seves capacitats, malgrat la seva declaració, mereixedora del premi Nobel, d’un nou món sense armes nuclears.
O els japonesos han perdut el més mínim sentit de la dignitat o els “americans” els tenen molt ben collats, ja que no poden alçar la veu en res i per a res. Però també podria ésser que tots plegats oblidem, i després, com ja és una moda, “reinterpretem” les coses, tal com es vol fer a Tortosa, amb l’ignominiós monument del feixisme espanyol al mig del riu Ebre.
Les ganes de tirar endavant, de liquidar etapes, per mantenir les posicions entre els qui decideixen i mantenen les posicions de poder són la prioritat en tot i per tot, llevat quan apareix una pedra a a la sabata: una veu organitzada de dissidència o un sistema de contrapoders al marge dels establerts. En aquests casos, es reafirmen les posicions de partida, i s’emmarcaren les dels adversaris, en un joc de confusió que es repeteix sempre, i que no persegueix altre objectiu que immobilitzar-nos. 
De fons, i segurament aquesta visita hi afegirà encara més frustració, queda la permanència dels armaments nuclears. La seva proliferació, durant la guerra freda (xoc entre el món capitalista o de la llibertat, i el món comunista o de la justícia), va provocar un augment descomunal dels arsenals, fins extrems inversemblants. Amb el nou escenari, a resultes de les noves formes de capitalisme social i de comunisme liberal, els arsenals s’han contingut però no han desaparegut. El món, el nostre món, és pot autodestruir, fins i tot per error…
La quimera humana de la desconfiança mútua o de l’egoisme dels poderosos, avui torna a estar en solfa, quan els esperits d’aquells milers i milers de morts innocents ens recordin l’absurditat de la seva mort, provocada per una càrrega letal llançada des d’un bombarder dels USA. Vist així, hauria de fer molta vergonya que l’hereu d’aquesta decisió es presenti en el lloc del crim, aprofitant l’avinentesa de que era prop d’allà.
I en canvi, una vegada més, no serà així, hi serà per fer-hi un plany, simbòlic, eloqüent i tant creïble que fins i tot hi haurà que el creurem. Al cap i a la fi, haurà estat el primer president nord-americà en reconèixer la barbaritat que suposa fabricar, gestionar i mantenir l’armament nuclear.
I tot i que segurament no es penedirà del que van fer aquell agost del 1945, i n’assumirà, com ha d’ésser, tot el que va suposar, li donarà la volta defensant un futur de contenció de caps atòmics, tot i que a la pràctica, com a bon polític, poca cosa suposarà, llevat que la pressió internacional, l’opinió pública i les veus lliures mantinguin la pressió per fer possible no sols la paralització en la fabricació d’eines mortíferes atòmiques, amb independència de la seva grandària i del seu suport (submarins, bombarders,…) sinó sobretot la prohibició del seu ús, tal com es va fer, almenys sobre el paper, amb gran consens mundial, amb les armes explosives de fragmentació o les mini mines anti persona, ja que en els tres casos, la seva aplicació és indiscriminada i cruel, sobretot, entre la població civil, innocent o ignorant del conflicte, generalment nens i nenes.
En un món globalitzat, on tot és comunicació i intercanvi, per què no és possible resoldre els problemes sense castigar els més febles i indefensos? Si tots volem i necessitem armament atòmic, qui sap si també la república catalana,  per garantir la nostra seguretat i prosperitat, i el món només és segur i pròsper de manera conjunta, tot plegat no és un contrasentit?
 
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.