Més difícil que aprimar-se (31/05/2016)

Més difícil que aprimar-se (31/05/2016)
 
El problema de les dietes o règims és que aparenten ésser còmodes i ràpides. La realitat, en canvi, com en tantes altres coses, passa per un mar d’inconvenients i hàbits  de constància. Dues qualitats aquestes, culturalment abandonades en les societats opulentes i consumistes, ja no sols de l’occident capitalista sinó d’arreu del món.
L’autocontrol, per no menjar a plaer o fins que el cos digui prou, per a moltes persones és un exercici de difícil execució, per no dir impossible. Són persones desbordades per les ganes d’engolir, d’assaborir o d’omplir-se, en una pauta frenètica, sovint compulsiva i nerviosa. Si bé això, al cap i a la fi és una opció de cada persona, el més greu és que ja s’està impregnant entre els infants i el joves.
Estudis científics ja alerten del sobrepès o l’obesitat entre les primeres edats, sigui per raons d’una vida sedentària o pel tipus d’aliments que ingereixen. Aquesta situació ja ha obert un debat públic sobre la millor de combatre aquest desastre, doncs la manca d’exercici provoca tota mena de complicacions de salut i l’excés de pes també, en general. I en especial, com tractar-ho en els cas dels infants.
Les solucions passen normalment per incentivar nous hàbits alimentaris i de comportament. I fins ara, els resultats han estat o bé molt escassos o totalment nefastos (les tasses de malalties de fetge associades amb el sobrepès no paren de créixer, almenys a Europa). Per tant, potser ja arribat l’hora de plantejar mesures més dràstiques. Des d’impostos sobre les begudes ensucrades (CocaCola, Fanta,…), els alcohols (vins, caves, cervesses,…) i els greixos alimentaris (croissants, magdalenes,…), fins a la rescissió de llicències de nous establiments de menjar ràpid (McDonalds,…); sense abandonar les ajudes a formes de mobilitat físiques (vianants, bicicletes,…), el foment de l’esport o incorporar les passejades de treball dins l’horari de feina, entre molts d’altres. 
Tot plegat, amb una clara aproximació  cap a la dieta mediterrània, fruites i verdures, com a base de tots els àpats, deixant per un sol cop a la setmana, la carn vermella  o els dolços. Des d’una vessant informativa, malgrat tots els esforços realitzats fins ara, sobretot entre els joves i infants, els resultats han estat molt pessimistes. Hi ha, per tant, la necessitat de fer una aproximació més directa: en base als impostos, tot gravant determinats consums, si més no, per a que com a mínim hom es desanimi o s’ho repensi a l’hora d’ingerir o dipositar dins del cos una quantitat tant gran de sucres i greixos, sempre tant saborosos.
Aquest plantejament tributari segurament també el podria escometre el Parlament de Catalunya, i de fet, algun grup polític d’esquerres així ja ho ha fet saber, sense que de moment hagi obtingut cap concreció. Els grans grups embotelladors de begudes refrescants, principalment Coca-Cola, ja s’han mogut per impedir que prosperin aquests tipus d’iniciatives. I pel que fa al sector dels alcohols alimentaris, com vins i caves, també passa una cosa semblant.
Hi ha moltes reticències, doncs els interessos creats són immensos, tots ells ben legítims. El problema es fer pagar a la població en general, en forma de grans despeses sanitàries, perllongades baixes laborals o d’altres inconvenients, l’excessiu i desmesurat consum alimentari d’una part cada vegada més important de ciutadans. El mateix discurs que es va fer servir amb el tabac, caldrà iniciar-lo per a les begudes ensucrades, els alcohols i els greixos saturats, encara que de moment no es planteja cap prohibició general.
Els establiments de dolçaines són, com és lògic, molt a prop de les escoles, i les màquines de venda automàtica amb pastes regalimant de greix també són als hospitals. En comptes de trobar fruites fresques o begudes naturals, l’audàcia comercial proposa tota mena d’aliments que engreixen excessivament, fins i tot en llocs que poc ajuden a canviar els mals hàbits alimentaris. En aquest sentit, hi ha un clar dèficit en l’ordenació d’aquestes ofertes alimentàries que el consumidor, sobretot si és infants o jove, mai reclama. Una sola fulla d’enciam per als plats escolars ja és molt.
Les auditories alimentàries no s’han de fer en base als menús teòrics dels menjadors escolars, sinó mirant el cubell de la brossa, on van a parar la major part de fruites i verdures que omplen les safates del dinar, entre la passivitat del monitors, els desconeixement dels tutors i la ignorància dels pares i mares.
Una petita minoria seguirà les dietes teòriques a les escoles, però la gran majoria, i sense que ningú digui res, ni tant sols tastarà el carbassó o la pastanaga, i encara menys els pèsols o la mongeta tendra.  Hi ha alguna cosa que està fallant: no serà que les aules de debò són al menjador, on els professors i mestres no hi volen posar el peus?
 
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.