Volem Rodalies? Volem Independència! (26/07/2016)

Volem Rodalies? Volem Independència! (26/07/2016)
 
L’angúnia per la calor i el malhumor pel temps perdut van en augment entre els usuaris de la xarxa pública estatal de trens. ADIF i RENFE s’han convertir en l’ariet de les institucions espanyoles per desanimar i fustigar la població catalana, obligada a cercar el seu socors per moure’s. Tanmateix, hom ja creu que aquesta etapa està tocant la seva fi. I no pas per la via d’obtenir noves competències o, pitjor encara, noves promeses de finançament i de recursos, si no pel fet de que només per la via catalana de la independència podrem obtenir els medis i les facilitats per fer un país amb més possibilitats d’èxit.
 
Quan cal cercar la competitivitat i els millors resultats, la proposta de gestió de mínims de les autoritats espanyoles a Catalunya no és de rebut. El seu esforç està en dubte, i també les seves ganes reals de solucionar els problemes que patim com abnegats contribuents. Així no podem continuar, és un clam que se sent arreu però especialment a les andanes i estacions de per aquí.
 
La clau està en saber com desbloquejar aquesta situació, sabent que part dels ciutadans catalans, representats per partits polítics unionistes, no fan res per evitar-ho. En contra d’això, causen més malestar, al culpar a les pròpies víctimes d’aquesta política d’ofegament, com si les administracions catalanes tinguessin alguna responsabilitat. És un joc d’enganys de grans dimensions: la veritat passa pel control de la població i les regnes de l’exercici del poder, i no pas per servir la voluntat popular ni respectar el sentit democràtic.
 
Espanya és hereva d’una tradició poc participativa i poc pràctica, tal com es demostra des de les posicions del PP, i també d’alguna manera, del PSOE. El que sorprèn és la posició del PSC i CSQEP, per no parlar de C’S. Aquestes tres formacions representen una complexitat afegida, ja que si per una banda volen un futur per aquesta “regió” mai estan disposat a fer res per recuperar la seva dignitat per fer-ne una prioritat. Estan subordinats a les seves ambicions, i també en part a les seves contradiccions.
 
L’Espanya plural, mosaic de pobles lliures, ja no és possible. És un tren que ja ha passat, per sempre més. Cap espanyol la vol, ni la somnia ni la vol fer realitat. Per les nacions sense estat d’aquest imperi en declivi només queda la sortida pactada i l’apel·lació a la voluntat popular per desmarcar-se d’un model polític hegemònic de matriu castellana.
 
El rellotge del temps no es pot aturar a Catalunya per manca de decisions. Avui, demà,… es pot fer un gran salt. Un salt de gegant en la construcció de la dignitat catalana, i en la formació d’un esperit nacional fet de tolerància, democràcia i solidaritat. Res més cert que aquest anhel de tots els catalans per a que els espanyols amb poder i amb por de perdre’n una mica no s’esvalotin i causin danys irreparables.
 
El Parlament ha de decidir, i decidirà, els vàrem votar precisament per fer això. Estem cansant, àdhuc una mica desanimats, però no sentim la causa perduda. Ben al contrari, necessitem refer-nos com a poble i començar a caminar com a nació. El camí es fa caminant, amb el dolor de la constància i el sacrifici de l’ascensió. I en aquest tema en som uns experts. Per això, tot plegat només és el començament.
 
El debat per la llibertat és més llibertat. La lluita per la independència és votar. La conquesta del poble és la participació i la implicació col·lectiva. Per fer-ho, només cal que siguem el que som: catalans.
 
Ho podem fer, però ens cal començar. Ens cal l’energia de l’emprenedor en els temes nacionals per a poder avançar a passos de gegant. Ara ja hi som!
 
 
 
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.