Temps perdut a Catalunya Radio, el programa dels migdies (29/09/2016)

Temps perdut a Catalunya Radio, el programa dels migdies (29/09/2016)
 
La programació de la ràdio també ha de competir per obtenir més oients. La crisis d’identitat de Catalunya Radio, la radio nacional de Catalunya, ha suposat una davallada constant de seguidors. El seu esforç per assolir les audiències, al perdre les seves constants pròpies, queda totalment desmillorat. Per acabar-ho de reblar, el programa de l’Oscar Fernández ja ha perdut tota credibilitat.
Queden enrere els tems de l’Orquestra, joioses migdiades, fetes d’erudició, bon humor i consciència col·lectiva. Els temps de Jordi Vendrell, amb la seva frescor i continuïtat, produïen l’efecte que tot programador desitja: fidelitat i exigència. Ben al contrari de l’oferta actual. Buida de contingut, plena de banalitat, i no sols en aquesta franja horària, del migdia, l’essència d’una ràdio nacional pot quedar desnaturalitzada.
En primer lloc, per respondre aquest imperatiu, cal atendre tres requisits: diversitat territorial, discriminació positiva cap a les realitat més desconegudes i sobretot, respecte cap a l’oient. I en segon terme, hi ha l’audàcia per triar els tertulians, els temes de debat i també, cal dir-ho, el to general, entre despreocupat, humorístic i del tot implicat.
Sengles circumstàncies, almenys pel que fa a l’hora perduda, per compartida, entre Catalunya Radio i Catalunya Informació, del migdia, entre les 15:00 i les 16:00, no s’hi troben. Ben al contrari, hi campa la vulgaritat, la mitja rialla, i les grotesca opinió. L’estil provocador i, en certa mesura, volgudament irreverent, no aconsegueix atraure prou l’atenció ni despertar la més mínima admiració davant dels que s’esgargamellen en un teatret també volgudament d’aparença espontània.
No queden oportunitat perdudes, i no cal donar temps, a la màxima de l’adaptació i de la imposició de les ones, com eina més segura per introduir una nova versió o producte. Serà, de ben segur, un temps perdut. Justament quan més falta fa, no sols per contrastar opinions ben fonamentades i preparades sinó també per assolir aquella complicitat transversal que s’espera dels oients d’una ràdio nacional.
La construcció del nostre país no es pot permetre determinat luxes, basat en la pura originalitat o qui sap si preparat esnobisme. Hi ha gent molt preparada llesta per explicar i compartir coses o idees molt valioses. No sols per nosaltes sinó per la pròpia humanitat. Ni hi caben les postures condescendents, amb tot i per tot, ja que així queda a la moda i trencadora. No hi caben en una radio nacional, malgrat si hi pugui ser en d’altres llocs de pagament o més de compromís.
Usar els mitjans públics per tota mena d’escarafalls més o menys ocurrents és un atemptat a la bona gestió dels bens comuns i a les possibilitats d’èxit d’una empresa col·lectiva. Al final, ja es veu que tot plegat és un engany, que astutament, les radios privades com RAC1 sap aprofitar, i bé que s’ho mereix.
On rau per tant el problema? El problema és el concepte de base: què és una radio nacional? Una radio nacional és el medi que ha de permetre relligar una col·lectivitat d’oients, en postures comunes d’interès mutu, per poder fer una societat més plural, lliure i plena. Ni més ni menys. I per aconseguir-ho, hom aporta les millors eloqüències i les millors veus, tot abocant saber i sabiduria. I evitant, tafaneria, xerrameca i mitges mentides.
Som a temps de rectificar, fem una radio nacional, i construïm espais lliures i propis, per avançar i per mirar endavant. Lluitant pel nostre futur col·lectiu. Una freqüència de credibilitat, exigència i postures globals, senzilles, arrelades i respectuoses.
He vist gent gran desmoralitzada per la manera com es fan les coses ara Catalunya Radio, als migdies, i no és bo. Hi ha postures que no aporten res, llevat d’algun titular o algun escàndol. Els catalans no podem ésser això, no?
 
 
 
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.