Quan poden declarar-se insubmisos els jutges? Pel cas català. (24/10/2016)

Quan poden declarar-se insubmisos els jutges? Pel cas català. (24/10/2016)
 
El dret basic a la tutela judicial efectiva fa que el castell de cartes judicial sigui una autèntica fortalesa. Hi ha pocs temes, que si són degudament recorreguts, quedin fora de l’abast de les atribucions judicials.
Un cop un assumpte ha entrat en el sistema judicial, a fi de donar garanties jurídiques, s’ha d’acabar resolent. Les dilacions judicials per manca d’efectius (jutges i magistrats) afecten greument a la seguretat jurídica. I per això aquests alts funcionaris, teòricament, han de respondre individualment de possibles responsabilitats en el desenvolupament de la seva feina.
Per tant, tenen poc marge de maniobra per abstenir-se de determinades causes, i com a molt, poden passar els temes a d’altres instàncies, en base a complexes qüestions processals, derivades o bé de la seva pròpia competència o de l’abast de l’assumpte en qüestió.
La jerarquia, centralització i pròpia estructura dels seus llocs de treball  permet poques fissures per a que els jutges tinguin opcions d’escapar de la dinàmica de judicialització política a la que es veuen abocats.
La darrera salvaguarda, i així s’espera del bon sentit de les lleis, és la manca d’extensió de la seva activitat. Efectivament, la seva activitat només té sentit dins del territori espanyol, fet que no està delimitat en les pròpies dinàmiques internes d’unes elits funcionarials sinó en la dinàmica dels tractats internacionals i del dret públic.
Sense territori, l’acció dels jutges i magistrats no té sentit i queden totalment buides de contingut les seves potestats. Sense territori la base última de l’extensió de la seva jurisdicció desapareix. En aquest sentit, convé recordar una vegada més tot el valor dels acords, subscrits també per l’estat espanyol, de la declaració universal dels drets de l’home i els seus acords posteriors sobre drets socials, culturals i polítics dels pobles, segons els quals mitjançat el dret a l’autodeterminació els països poden néixer dins el concert internacional. I quan aquesta circumstància es produeix, l’extensió judicial de la judicatura queda reduïda a un territori diferent.
En el cas català,  més enllà del que puguin dictar les lleis de transitorietat jurídica sobre aquesta matèria, del tot rellevant, que aprovi el Parlament de Catalunya, l’acció jurisdiccional serà implacable, llevat de les defeccions per qüestions formals, de competència o d’altres més poc freqüents que es puguin donar, fins que la nova delimitació territorial exclogui els jutges espanyols, de iure i sense continuïtat, per una qüestió material.
Per tant, hi ha un enllaç fonamental entre el que suposa el territori i la salvaguarda del drets bàsics, individuals i col·lectius. L’afany per controlar el territori serà, per tant, la clau de tot plegat.
Com de fet sempre ho estat, atesa l’herència cultural i judicial de la qual venim, segons la qual la sobirania va lligada a un determinat territori, sobre el qual es traven les seguretats i conveniències necessàries, d’un determinat contracte social.
I per això, és imprescindible mantenir, justificar i motivar el desgast necessari que aquest procés provoca, per a totes les parts, com a part fonamental dels objectius que es persegueixen. Pels espanyols, la frustració de quedar-se sense arguments també cada dia serà més aclaparadora.
I pels catalans, les pors ancestrals afloren contínuament, després de dècades de repressió, colonització i liquidació, sistemàtica, perpetrada des del poder espanyol, d’hegemonia castellana.
La independència judicial, no obstant això, hi pot jugar un cert paper. La carrera judicial, des de la Constitució del 1978, ha experimentat una lleu evolució, i cada dia hi ha més professionals de la justícia, amb prou criteri sobre el sentit i el valor de les lleis, com per entendre, com va passar en el cas del jutge Santiago Vidal, que la seva feina no es pot fer d’esquena al poble.
La justícia emana del poble, hom no s’ha cansat de dir. La justícia la imparteixen els jutges, d’acord amb les seves potestats exclusives d’independència, inamobilitat i responsabilitat.
Però també són persones, amb les seves creences i ideologies, sovint adulterades i ridícules. En aquest sentit, cal recordar que una jutgessa d’Olot es va referir a la llengua espanyola com a llengua universal. Certament, una declaració de principis de diu molt poc de la seva intel·ligència i preparació per impartir justícia, d’acord amb les lleis. Cada dia que passa, malgrat tot,  hi ha més membres de la judicatura que veuen com poden ésser políticament manipulats, instrumentalitzant causes que tenen, de facto, la protecció del dret internacional públic.
Per això, amb molta raó, però calladament, un moviment de fons s’està decantant per abstenir-se, de forma insubmisa, en una deriva que pot suposar limitació de drets i llibertats de forma arbitrària i excepcional.
 
 
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.