Com va retornar Espanya l’ajuda militar de l’alemanya nazi? (25/10/2016)

Com va retornar Espanya l’ajuda militar de l’alemanya nazi? (25/10/2016)
 
La causa dels aviadors italians que van bombardejar Barcelona, indiscriminadament, durant la Guerra Civil ha fet un salt rellevant. S’ha descobert, malgrat la lenta instrucció o investigació que promou el jutjat barceloní nº 28 de la Sra. Olalla Ortega, que l’Estat espanyol podria haver estat pagant aquest “serveis”, fins com a mínim el 1967.
Aquesta causa no és fruit d’una aplicació del principi de justícia universal, com la que lidera la jutgessa Maria Romilda Servini, des d’Argentina, per buscar els culpables de la mort del poeta Federico García Lorca, entre d’altres, davant la passivitat de les instàncies judicials espanyoles.
Els acords entre estats en situacions de guerra, també acaben generant obligacions futures o deutes a retornar. No hi ha pactes que surtin de franc, amb independència de quina sigui l’evolució dels esdeveniments. Malgrat alemanya i italià van perdre la guerra, l’Espanya franquista va continuar assumint els seus deutes en armament, personal i operacions que havia manllevat.
No podia ésser d’una altra manera: la primera norma del dret internacional públic és que els pactes es mantenen i compleixen. Espanya, seguint aquesta perversa lògica, va facilitar tota mena d’avantatges als nazis camí de l’exili cap a Llatinoamèrica, a més d’actuar com plaça financera per valuosos dipòsits de les oligarquies alemanyes caigudes en desgràcia després de la victòria aliada.
Oficines especials, dirigides per simpatitzants feixistes espanyols, van fer possible aquesta evasió de criminals i de fortunes, sigui a Madrid o des d’altres punts claus com algunes ambaixades o hotels. Passats els anys, molt lentament, es van coneixent més detalls.
En el cas dels aviadors italians, està pendent de confirmar-se, com ja va revelar ElNacional.cat, que fins i tot després del 1978, l’Estat espanyol va estar satisfent pensions a militars italians implicats en el bàndol feixista, en base als acords Mussolini-Franco. La Tresoreria General de la Seguretat Social té aquesta informació i la podria fer pública properament, després del procés d’informatització que ha implementat amb notable èxit.
En els primers anys, quan encara no havia conclòs la II GM, Espanya va pagar enviant centenars de tonelades de wolframi des de les mines salmantines, en les quals les condicions de treball eren molt dures, i van constituir una aportació directament relacionada amb la potència de foc nazi, ja que l’ús d’aquest metall tant dur es principalment per a les puntes de les bales o dels obusos.
Tristament, des de Salamanca no sols es va esquilar l’herència cultural de moltes persones, amb els seus arxius acaparadors, sinó també la vida de moltes persones en fronts tant diversos com els de Rússia o dels deserts egipcis. Això, no era així en les altres mines, a cel obert, que existien en petits llogarrets de Galícia, on el seu comerç va ésser una ocasió de prosperitat pels seus habitants, al portar-ho a la revenda del millor pagador, nazi o no.
Però en tots els casos, les activitats eren protegides pel règim, sense cap tipus de control ni càrrega impositiva. Van  actuar amb total llibertat de moviments, tal com passaria a la fi de la II GM amb els evadits dels búnquers on creien que ho podrien resistir tot. L’estat espanyol no sols va actuar per absència sinó que va propiciar aquesta activitat al marge de la legislació específica, com una manera de retornar el deute de guerra contret. Però si bé això forma part d’una història pendent de reparació i de prou memòria, si que caldria destacar l’existència de possibles compensacions encara vigents i del tot desconegudes.
Aquests podrien residir, principalment, en tres àrees: en tema de pensions, com s’ha comentat i s’està a l’espera de confirmar, les localitzacions industrials de compensació (casos com el complex Basf de Tarragona el 1966, Seat/Fiat a Barcelona el 1950,…), els acords especials duaners d’intercanvi (exempcions fiscals vàries) i finalment, els no menys importants, tractaments bilaterals de reconeixement de propietat intel·lectual, patents o titulacions.
Per tant, donada la poca transparència en tots aquests àmbits, no serà fàcil anar-ho aclarint, ja que la informació no surt a la llum pública ni erudita si no se la va a buscar de forma expressa i amb insistència.
Tot plegat, si així s’entén necessari, i no es recula, predicant una revisió històrica de la victòria aliada que doni peu a una nova formulació dels totalitarismes europeus feixistes, en contraposició, amb “la invasió” nord americana que no va donar temps a la superació europea de les seves pròpies misèries.
Segons sembla, l’extenuació bèl·lica alemanya podia haver desencadenat el destronament del Führer, des de les seves files internes, tot regenerant, de manera pròpia, el seu cos polític, cap una Europa que no seria la d’ara segurament.
 
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.