El dret a ser estranger, pels espanyols a Catalunya.

El dret a ser estranger, pels espanyols a Catalunya.
 
El polítics espanyols, i moltes de les seves institucions, ignoren sistemàticament, llevat que sigui per criminalitzar, la voluntat majoritària dels catalans de deixar d’ésser espanyols. Un defensor dels valors cívics, com el Dr. Joan Lluís Pérez Francesch, davant d’autoritats militars, manté que la nació espanyola només és viable sense banderes ni símbols de cap tipus.
La nació espanyola només pot ésser, pròpiament, segons ell i d’altres experts, un concepte republicà de solidaritat entre nacions lliures. En el moment en que no és així, tot sona  a imposició, a manca de respecte, i històricament ha degenerat en corrupció, violència i repressió.
El pacte constitucional del 1978 apuntava en aquesta direcció. Les nacionalitats històriques (Països Catalans i Euskal Herria) tindrien un tracte diferenciat i respectuós, dins d’un concert espanyol d’aportacions col·lectives. Però no ha estat així. Ben al contrari, s’han laminat les seves ànsies nacionals i el projecte de la transició ha quedat en paper mullat.
Veient el panorama de forces polítiques, i les males maneres democràtiques que s’hi practiquen, només queda la sortida del referèndum d’autodeterminació, ja que el dret internacional públic així ho facilita. Marxar és la sortida a un estancament que ens aboca al fracàs col·lectiu i a l’asfixia.
Tanmateix, marxar o independitzar-se no és gens senzill. És el que anomenem popularment com “el procés”. S’han discutit, debatut i analitzat molts fulls de ruta. Tanmateix, sembla que el darrer full de ruta és prou clar: “O referèndum o referèndum”.
El referèndum d’autodeterminació, vinculant, participatiu i amb totes les garanties democràtiques, és l’instrument més adient i oportú per a totes les parts. És l’eina que es reconeix internacionalment pels territoris que cerquen la secessió i té l’aval dels tractats internacionals dels quals també és valedor l’Estat espanyol ja que els ha ratificat (en concret el Pacte internacional de drets civils i polítics acordat a Nova York, i publicat al BOE del 30 d’abril de 1977).
Quan recentment el Rei d’Espanya, en veu pròpia, desdramatitzava la reforma a fons de la Constitució espanyola, segurament es referia a la necessitat de superar un concepte espanyol que fins ara s’ha demostrat impossible, sigui pels propis espanyols (corrupció, manca de lideratge, confusió institucional,…) com pels que no ho són i viuen una existència paral·lela que acaba empobrint al conjunt ja que no els interessa ni en volen formar part, en res que no sigui estrictament obligatori (com pagar impostos i poca cosa més).
En aquest sentit, alguns militars espanyols ja han avisat que tal com van les coses, sense més compromís públic, els reptes que ens venen a sobre, com per exemple, l’absència del compromís nord-americà en el mediterrani occidental, ens podria plantejar una greu situació d’indefensió. Per aquesta raó, el sentit pràctic dels militars apunta a una solució als dilemes nacionals dels espanyols, més enllà d’estèrils discussions polítiques.
Cal mantenir el nivell d’ingressos (la pressió fiscal) per dotar i augmentar els pressupostos de defensa en vistes als nous escenaris estratègics (una explosió demogràfica africana, una greu pressió oriental europea i la consolidació de feus de radicalització islàmica a les zones saharianes, principalment). L’activitat econòmica és la fonts d’ingressos públics, i l’aportació catalana és decisiva.
 I com diuen els que parlen d’operacions, o bé Catalunya obté el que demana i s’acorden bones solucions o bé caldrà actuar manu militari a l’estil rus, mitjançant forces d’agitació com els famosos little green men (gent sense insígnies i amorfes que sota el paraigües espanyol provocarien el caos suficient dins de Catalunya per justificar una intervenció i control de noves forces internes del tot fidels als interessos espanyols).
Tot plegat, és un escenari pessimista, però la realitat és molt obstinada, i sense negociació amb actuacions de confusió o poc nobles, els resultats poden ésser en aquest sentit malauradament.
 
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.