Entre Turquia i Espanya, el ridícul judicial (7/11/2016)

Entre Turquia i Espanya, el ridícul judicial (7/11/2016)
 
Els instruments del poder passen per l’imperi de la força. Si no és així, ja no és poder. En les democràcies, el consens entre la població i les oligarquies dominants d’aquest poder, siguin polítics o alts funcionaris, permet aquest exercici sense excessives tensions. En el cas català no és així.
Les imposicions espanyoles esdevenen provocadores i perilloses per a l’exercici dels drets democràtics generalment admesos. La causa de la llibertat i de l’autodeterminació nacional estan amenaçades. Els catalans no podem expressar-nos ni defensar-nos. Som víctimes de l’assimilació espanyola, practicada amb impunitat durant decennis. Però hem resistit i volem aixecar el cap.
Els espanyols a Catalunya no han volgut entendre la necessitat de la immersió lingüística ni de l’existència de TV3 o Catalunya Radio. Diuen que els seus impostos no es poden destinar a aquests fins, ja que són contraris a les prioritat espanyoles d’unitat i grandesa castellana.
La seva situació hegemònica els hi permet actuar sense reserves. No s’amaguen de la seva voluntat d’esclafar l’existència catalana, o dels Països Catalans. La volen eradicar o esborrar, i fins i tot, no toleren els espanyols, molt escassos, que defensen o expliquen la catalanitat.
Tristament, la cadena jeràrquica de les institucions espanyoles permet, en base a una idea equivocada d’igualtat i d’equiparació, actuar contra les llibertats fonamentals. La llibertat d’expressió n’és una de les més afectades.
Superada aquesta vicissitud, amb la intervenció de tribunals especials, ja només queda l’arbitrarietat i la persecució sistemàtica per raons ideològiques. De fons, en visió espanyola, hi ha la seducció d’un escamoteig de la llibertat per oferir seguretat i prosperitat.
Precisament, aquesta digressió és la que ha provocat la separació entre FAES i el PP. La primera cerca el compliment d’una ideologia conservadora (protecció de les classes establertes o status quo, potenciació del tradicionalisme secular àdhuc respectant les peculiaritats regionals, desenvolupament dels idearis identitaris d’arrel nacionalista,…) i en canvi, el segon, persegueix l’obtenció d’un pacte social on es garanteixi la uniformitat i estabilitat necessàries per garantir el creixement econòmic en base a tesis liberals.
Per això, el PP ja parla obertament de la fusió entre el pragmàtics de C’s i la seva nova deriva, tot creant un bloc majoritari amb connotacions autoritàries i despòtiques, però que oferiria seguretat i tranquil·litat (quasi com en l’època del general Franco).
Només hi ha una pega en tota aquesta construcció. La voluntat irreductible dels catalans per la llibertat i el respecte a la diferència. La tolerància és radicalment extremista, en aquest sentit, ja que per exercir-la cal admetre la diversitat.
Per això Catalunya, pel que ha patit i pel que entén, no té aquest problema propi d’Espanya, incapaç de comprendre les opcions de cada persona o grups d’elles.
Més enllà del que suposa tot això, a la pràctica cal fer més passos concrets. Aixecar la veu de disconformitat, i sentir-se viu per no callar i pronunciar-se a favor dels nostres mèrits i capacitats.
Guanyar la llibertat tindrà un preu alt però valdrà la pena. Fer-ho efectiu no és fàcil, sense que trontollin masses coses. Els que sempre han guanyat no voldran perdre i són capaços de tot.
Per a ells els fins justifiquen els mitjans, com ja estan demostrant liquidant el sistema de separació de poders, perseguint manifestacions lliures, preparant la intervenció de l’exigua administració catalana o escanyant escandalosament el finançament dels serveis públics (inversions en carreteres, ferrocarrils, educació,…).
Llastimosament, gent suposadament íntegre no fa res per impedir-ho com la nova ministre Dolors Montserrat o la jutgessa del tribunal constitucional Encarna Roca, per no parlar de brillant ments com Josep Enric Millo; però s’ha de respectar i admetre sense fissures de cap mena, ja que per això som catalans.
Podem construir una realitat política nova a Europa, on el desenvolupament constitucional sigui permanent i la confiança la base de progrés públic; sabent com són i sabent d’on venim, guanyarem aquesta etapa. Amb calma!
 
 
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.