Els (encara) arguments dels monàrquics (18/11/2016)

Els (encara)  arguments dels monàrquics (18/11/2016)
 
El principal, i potser únic argument, que queda en mans del monàrquics per justificar aquesta figura anacrònica i caducada per liderar un estat és la seva preparació. Aquest és l’argument aristocràtic, segons el qual els millors i més ben dotats són els que han d’assumir la representació i direcció de la col·lectivitat.
La idea no és nova, i de tant antiga, està, fins i tot, gastada. En un escenari de populismes a l’alça, que abocaran les democràcies a una contradicció greu sobre la seva raó d’ésser, aquest argument resulta suggerent. El problema és que la suposada preparació, gràcies a una privilegiada formació, recau sobre una persona amb les seves pròpies capacitats i inquietuds.
En el cas espanyol, hom es pregunta quines són les capacitats i inquietuds de Felip VI, tot obviant la suposa preparació, ja que les universitats a les que ha assistit li han fet programes a mida (justificats per raó d’agenda), on amb la mera assistència ha assolit graus quasi de regal.
En aquest sentit així es comenta del seu pas de la Georgetown University a Washington, fet que es pot extrapolar fàcilment a la resta d’institucions acadèmiques, disposades a fer excepcions per simples raons econòmiques o de compromís. I la conclusió és fàcil, tot plegat no és res més que un mode de vida, sense cap pretensió, ja que tampoc ho manifesta ni ho viu.
Un treball fàcil amb un còmode sou, vivint de l’herència i el llinatge. Gent acomodada, rodejada d’aduladors i disposada a deixar-se protegir, a fi de donar cobertura, a uns interessos més opacs i difícils de dissimular, com les elits oligàrquiques de l’estat o les agrupacions de gent adinerada, per a les que tot és molt normal i necessari.
Per altra banda, tampoc és tant estrany, que els qui posen en joc els seus guanys i defensen els seus interessos cerquin sistemes estables, sota una pàtina d’excel·lència, a fi de poder continuar dins la normalitat i rutina que els permet continuar guanyant i fent forta la seva posició.
Amb aquesta visió es van perpetuar els règim monàrquics absolutistes fins que es van esdevenir les revolucions liberals, o bé, des de baix, van sorgir moviments comunistes per derrocar el de despòtic, arbitrari i injust que té qualsevol sistema dinàstic.
En ambdós casos, va quedar clar que no s’entenia el paper ambigu, sovint escorat a la dreta més reaccionària, que secularment a representat la monarquia, en les seves diverses i variades formes de voler-se mantenir en el tro.
En aquesta línia és molt interessant la lectura del llibre de l’historiador Xavier Deulonder, Els reis destronats (Llibres de l’Index, 2014), ja que retrata una constant en tots els vividors  que han gosat avantposar la seva herència biològica per salvar els intranquil ciutadans que no volen canviar res ni afegir-se a res. La monarquia, per definició, és immobilisme, perpetuar la injustícia i secundar formes de corrupció o males pràctiques.
L’eloqüència del reis espanyol, Joan Carles I, quan el 2012, va dir “que s’havia equivocat”, és una sortida de to que entre els monàrquics va aixecar ampolles i molt de dolor.
Els llinatges monàrquics no s’equivoquen ja que la seva excelsa preparació els hi impedeix arribar a cometre el més lleu error. Són precisió i encert humà davant les calamitats de societats esquives i turmentades.  
En fi, en conjunt, un gran despropòsit, quan a més la legitimitat monàrquica també és un dels temes més absurds que hom s’hagi mai plantejat, si no fos pel relleu històric que ha generat durant molts segles.
El qui mana, i amb tant de suor, sacrifici i duresa ha consolidat una posició, veu com els seus dies s’esmunyen amb la vellesa, i tot d’una pensa que el seu fill, o filla, ho farien igual de bé, i per tant no sols serien els hereus del seu patrimoni, si no també de les seves posicions socials i polítiques.  Només pot acabar confiant en el fill o la filla, ja que ja ningú confia en ell, i ell tampoc té ja amics.
La monarquia esposada així és la culminació d’un règim de desconfiança, per les mil traïcions que l’han feta possible. És la destrucció de la comunitat, i del sentit col·lectiu, configurada com unitat de vida, i qui sap si de subsistència.
Per això, una vegada més Espanya és una quimera, i el seu rei una imposició, a preu de saldo, només per consum d’uns pocs, als qual els resulta fàcil de manipular i usar. Representen una família aprofitada i trista, una decepció general, i una pèrdua de dinamisme que acabarem pagant tard o d’hora.
 
 
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.