La por és tremenda i ens pot paralitzar (15/12/2016)

La por és tremenda i ens pot paralitzar (15/12/2016)
 
Un jove s’ha embotit tots els vídeos de xocs militars que hi ha a Youtube entre els diferents grups armats a la ciutat d’Alep. Ha vist i pensat com una ciutat plena de comerç, vida i somnis ara és tot un runam de sofriment i devastació. Diuen que tot va començar amb un baralla de nens, ara ja farà més cinc anys.
Un excés governamental per reprimir, desproporcionadament, una disconformitat va encendre la metxa per tot Síria. En la guerra no hi ha masses distincions, tot són molt semblants. Només alguns aclariments dels editors de vídeos, segons comenta, aclareix quin és el d’un bàndol i quin de l’oposat. Res faria sospitar, a priori, quin és cadascú, almenys des de la distància.
Tot plegat es tan difícil d’entendre com d’explicar. Es van posar criteris innegociables, com el lideratge de la família Assad, per no tocar el seu règim constitucional de supremacia i de dominació. En aquesta família, milers de morts, de totes les faccions, hi tenen alguna relació, en els darrers cinc anys. I el sofriment innegable de la població civil, més o menys compromesa amb alguns dels diferents bàndols enfrontats, ja no compta. Sembla que un cop pressa una decisió ja no es pot revisar el seu abast ni conseqüències.
De fet, molts ho diuen, assumir el sacrifici d’uns pocs podria haver evitat una gran catàstrofe, i es podria haver reconquerit fàcilment. Un rebel va dir, al començament, des d’Alep, que era qüestió d’hores de la caiguda d’Assad. I aquestes hores s’han convertit en dies i anys, amb una filera interminable de morts i de desesperació. I el mal s’ha fet gran, per uns i per els altres.
Aquesta reflexió podria semblar poc bel·licista però la victòria moral és un reducte imprescindible per a tots, els vius i també els morts. Les solucions militars parlen en aquests termes, i a partir d’un determinat moment, tot sembla possible i els reptes esdevenen assolibles, tal és la màgia de les armes.
Els uniformes i els armaments, les operacions de fustigament i les escaramusses triomfants, encenen els ànims dels seus protagonistes fins a límits desconeguts. Així també n’havia parlat Ernst Jünger, i molts en veien tot valor compartit, d’enyorança per l’enquadrament i la més i millor camaraderia per afrontar el dur combat. Però Alep es rendirà i caurà, i el càstig serà brutal.
Res no tindrà mida i tot el sacrifici vessat potser no s’entendrà. Tot plegat una història coneguda i recordada per molts catalans. Una història constant en moltes ments d’europeus després de la II Guerra Mundial. Una èpica desconeguda va posar la guerra en la ment de cada persona.
Tot era útil per aquesta causa, i el resultat ja no semblava el més important. En ella mateixa, i la distracció total que suposava, hom s’hi va entretenir durant anys, també. Així són les coses en el món, ens agradi o no.
I Catalunya és i vol ésser diferent. No s’hi sent atreta, viu expectant sobre tot això, i no s’ho planteja, ni tant sols ho contempla. Hi ha en els catalans una utopia majúscula que seria el gran somni de la humanitat per voler viure en pau.
Som molt únics, i tampoc ho volem dir. Sentim els menyspreu però no ens sorgeix l’odi. Sabem de les nostres febleses i reconeixem sempre virtuts en els demés. Així segurament anirem vivint però ens esclafaran com una mosca sota la llarga fusta de l’espolsador. No hi entenem d’aquestes coses. I tanmateix, potser caldrà aprendre’n. Tant de bo que no, i que no sigui massa tard.
 
 
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.