Els límits a la diversitat (31/1/2017)

Els límits a la diversitat (31/1/2017)
 
L’onada de tancament de fronteres, en un efecte domino previsible, que ha encetat la Casa Blanca recentment posa damunt la taula el problema sobre els límits de la diversitat. La multiculturalitat, amb totes les seves diferents expressions, de religió, llengua, costums, vestimentes, prioritats,… sempre s’ha vist com un enriquiment per a la societat d’acollida i un nota de modernitat a l’hora de voler entendre-la.
Tanmateix, com tot, té els seus límits, ja que si la societat d’acollida se sent aclaparada per aquesta gran diversitat pot reaccionar, com segurament passa ara, amb cauteles i desconfiances. L’immigració, a petita escala, genera oportunitats per a tots, ja que els mecanismes d’integració poden absorbir aquesta demanda d’atenció i singularitat. Quan és a gran escala, amb l’arribada massiva de gent, es fàcil tancar-se en un mateix o bé, si es pot, reaccionar agressivament, sigui de forma individual, sense cap justificació, o bé col·lectivament, com es fa ara a USA, i també arreu d’Europa.
La crisi dels refugiats de Síria ha plantejat obertament aquesta situació a les societats europees. Els seus habitants, no sols admetem ja com a normal la lliure circulació d’europeus, en sentit ampli, incloent romanesos, polonesos, portuguesos,… si no que també ho hauríem de fer amb milers i milers de persones provinents del Magreb i, ara també, del Pakistan , la Índia, o similars. I potser, ja és molt més del que la societat, amb les seves complicacions, inherents, pot assumir.
Les dificultats de convivència, en els espais comuns de tots, es poden accentuar en cas de que es produeixi un desplaçament provocat pels nouvinguts. Aquesta tensió sovint es viu a les cues d’espera dels centres sanitaris, en l’atenció educativa a les escoles i instituts o bé en l’assignació d’ajudes socials per a l’habitatge o d’emergència.
La resposta, per tant, no pot ésser individual, ja que com a molt, a la pràctica, el que hom pot acabar fent es marxar cap a barris o carrers amb menys pressió o bé cercant serveis que no tenen aquesta exposició a la diversitat cultural. Escau, en tot cas, una resposta col·lectiva a l’hora de canalitzar adequadament l’entrada d’immigrants, per a tot seguit, fer el mateix amb el seu assentament i arrelament, tot plegat, durant un període de transició, més o menys curt.
Si no és així, es genera rebuig, i malgrat els més bens posats ho denuncien, dient que tots tenim la mateixa sant i som de la mateixa mena i condició, el que acaba passant és la generació de compartiments socials per raons ètniques  o culturals d’encara més difícil solució.
La pregunta clau a respondre és: quina és la capacitat d’absorció social d’immigrants de forma conjunta? Què es pot fer per evitar els guetos on es magnifiquen els efectes perversos de la diversitat? En primer lloc, regular millor la nova entrada d’immigrants, establint mecanismes previs que els dirigeixin directament a llocs concrets de treball i de residència. I en segon terme, renovar, de forma transparent, amb la societat, aquest compromís d’integració, sense el qual es construirà amb facilitat el conflicte futur.
En algunes societats, això ja ha passat, i la reacció és dolorosa, i certament injusta. Ara cal delimitar quines propostes poden atenuar l’efecte domino que s’està produint, de manera totalment lògica, ja que les ànsies d’autodestrucció de les societats, per sort, són escasses.
A Catalunya, als anys 60, no es va poder fer aquest exercici i ara en patim les conseqüències, agreujades per les noves fornades d’immigració. En certa mesura, aquí, usant mecanismes del tot bàsics, s’està aguantant. Esperem que durin prou.
 
 
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.