Vicenç Plans


Dimecres, 15.3.2017. 08:07 h

La clàusula Molière en les licitacions franceses (de Paris): una pauta republicana? (14/03/2017)

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 2 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






La clàusula Molière en les licitacions franceses (de Paris): una pauta republicana? (14/03/2017)
 
El govern regional de Paris ha plantejat com a requisit en les licitacions d’obra pública la necessitat de que els treballadors usin la llengua francesa. Aquesta obligació, en part, estaria justificada per raons de seguretat, ja que dins d’una obra, amb diferents grups i tasques, en constant dinamisme, la coordinació ha de permetre poder donar instruccions clares i precises a tots els empleats presents.
La referència a Molière, fonament últim d’aquesta pretensió que ha aixecat força polèmica, es basa en l’aforisme inclòs per aquest literat en la seva famosa obra el Misàntrop, segons el qual “la millor manera de no estimar ningú és voler estimar tothom”. Per tant, la preferència pel francès i el què és dels francesos ha d’estar en primer lloc.
D’aquesta manera, s’obligaria i s’exigiria, dins el context laboral, a emprar estrictament la llengua francesa, com un instrument més de l’activitat empresarial, a fi de concretar-la dins del context econòmic on es desenvolupa: la República francesa.
Efectivament, els migrants provinents de molts països on tenen la llengua àrab com a bàsica són majoria en els treballs manuals o mecanitzats que es realitzen en les obres públiques d’arreu de França. Aquest treballadors, com també passa aquí, funcionen com a colles organitzades fins al punt d’ésser molt eficients i àgils en el desenvolupament dels seus treballs.
Les combinacions de paletes i manobres de parla àrab, treballant de forma enèrgica, han desbancat els petits i mitjans empresaris francòfons  en l’espai clau de la subcontractació en les grans infraestructures i d’altres inversions públiques.
L’encariment endèmic de les inversions públiques, per tot tipus de motius, necessita baixos costos de producció que només s’obtenen per la via d’una subcontractació barata i eficient: les colles esmentades.
Aquesta demanda ha estat ben aprofitada pels nouvinguts fins al punt d’esdevenir un fenomen amb connotacions polítiques: és una forma indirecta de finançar l’arabització, i quasi per definició, la islamització, d’Europa; ja que aquest munt de gent han descobert que poden viure sense necessitat de saber un borrall de francès vivint a França.
No obstant això, des d’instàncies governamentals, i per salvar aquesta espinosa qüestió, ja s’ha afirmat que és una mesura racista i discriminatòria, ja que en les relacions personals, cada persona hauria de poder usar la llengua que més li plagui. Més faltaria, comenten des de les seus ministerials de la república francesa.
Però la realitat dels fets que es viuen al peu del canó de la quotidianitat és una altra: una força mercenària, prou ben pagada, està minant les raons últimes de les inversions que s’executen, és dir, bastir i engrandir una societat francesa, de francesos implicats i de cultura francesa.
I per això, escau recordar Molière; referent de la creativitat francesa en l’ús d’una llengua de cultura que viu una imparable  regressió, sigui per la pressió veïna, àdhuc la del català (mal els hi pesi!), com la més interna per la via de milers i milers de francesos que pensen i viuen, sense problemes, en àrab, principalment.
Quan autoritats ben posicionades en les seves oficines sobre el paisatge de Paris apel·len a l’esperit de Molière, ja com a darrera raó filosòfica, i qui sap si existencial, per imposar i obligar a l’ús de la llengua francesa dins de les obres públiques (carreteres, asfaltats, escoles, urbanitzacions,....) és que alguna cosa greu s’està coent: per viure a França no cal saber francès, ni és necessari per quasi res no molt important.  Tot plegat com un eco del que vivim, des de fa dècades, els catalans, en l’ús de la llengua pròpia, tot i que amb la diferència de que en som conscients.
Un món doble soterrani frustra els ideals republicans de ciutadania i convivència. La tria que fan els nous francesos es per viure com en els seus llocs d’origen, però amb feina assegurada i suficients ingressos. S’entén i és legítim, doncs forma part de la seva llibertat d’elecció, llevat en allò que no sigui obligatori.  I si s’esdevé així, en el cas d’haver d’emprar el francès, és possible imposar-ho? Es podrà controlar? Hi haurà sancions o penalitzacions per a les empreses que tinguin treballadors que no sàpiguen la llengua francesa?
França, en molts sentits, i per a molts, ha deixat de seduir. Viu presonera d’ideals impossibles, com una fraternitat entre cultures del tots contradictòries? Segurament, ha negat, per omissió, l’existència d’altres formes de vida, i ara que les descobreix per ésser ja tant omnipresents ha fet tard, doncs es creia el centre de món i una de les millors.
Podria ésser el mal del nostre temps, en el que alguns han anomenat l’anonimat del què és públic, o dit d’una altre manera, coses que són tan evidents que ningú les veu ni les vol explicar. Quin món!
 
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
 

lectures 603 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.