#JosócCòpte; solidaritat a preu de saldo (12/04/2017)
El diumenge de Rams Egipte va patir la mort indiscriminada. Les víctimes eren totes cristianes coptes, llevat, segurament, del suïcida que es va immolar. La resposta europea ha estat distant i freda, àdhuc en ambient catòlics de Catalunya, sempre més actius. La seva mort terrorífica en un país islàmic majoritari no té sentit per nosaltres. Potser, fins i tot, hom els hi retreu que hi romanguin, sabent que no hi ha res a fer enmig de tants musulmans.
La cristiandat, ja s’ha dit, està en hores baixes. Les esglésies veuen amb perplexitat una seriosa dificultat per arribar a la gent. Un sacerdot catòlic, que va poder assistir les víctimes de l’atemptat de l’11 de març de 2004 (Atocha, 192 morts), Carlos Padilla (1966), va manifestar “què és per les ferides per on Déu es fa present i es descobreix”. Dit d’una altra manera, en una societat opulenta i satisfeta d’ella mateixa, Déu té molt poc a dir, ja que no cal buscar a respostes a les desgràcies i al sense sentit del sofriment i de la mort. Per això, en general, hom aquí no té necessitat ni de Jesús (possible referent humà) i encara menys de Déu (pel cristians sinònim d’amor o filiació).
L’Europa cristiana no sols renega de la seva herència cristiana, sigui catòlica o protestant, si no que la combat, doncs determinades elits, sobretot creadores d’opinió i també intel·lectuals, no li veuen cap lloc dins d’una societat plural com la que tots volem. Entenen l’adhesió al cristianisme cultural i també al religiós com una pèrdua de diversitat i una amenaça sobre les minories no creients o sense aquest bagatge cultural. S’ha negat, en nom de la laïcitat, qualsevol mostra de solidaritat amb els cristians perseguits de l’Orient proper. Però també en nom de la por, a fi de no crear un xoc de religions, que alimenti, en la base de la nostra població, una visió encara més sectària de la que tenim per raons econòmiques (de riquesa!).
El tema, per a molts, és una qüestió de relat, i si en aquest relat la tradició cristiana i les creences evangèliques hi tenen alguna presència. I tot i la presència en forma d’edificis (grans catedrals o conjunts arquitectònics), o fins i tot, obres socials (hospitals, escoles,…) el missatge cristià a perdut l’espai públic i els referents socials, molt necessaris pel relleu generacional. La menció a Déu resta absent, i la seva invocació només conté prejudicis, i genera divisió per àmbits ideològics (el nacionalcatolicisme del feixisme espanyol més ranci impossible).
La modernitat, sigui per les revolucions liberals (els poder fàctics de la indústria i les finances) o per les socials (els estats comunistes o socialistes), és atea. No li calen ni déus ni religions per mantenir els seus projectes. Ara, en l’ambient postmodern, s’ha instal·lat la indiferència i el distanciament. Cada dia vivim més aïllats, i tanmateix, la població en general, sovint ha trobat sentit a la seva dissort (en cas de ser-hi) en les creences, sobretot en cas de penúries físiques o desorientació moral. I entre les creences més bàsiques hi ha les religioses, sense distinció de credo.
La llibertat religiosa ja és un mal menor a Europa. Com una resta de la història en vies d’extinció, a la que ni tant sols els extremismes islàmics l’erosionen. Els estats teocràtics que queden al món són majoritàriament musulmans (Iran, Arabia Saudi,…) i són titllats de retrògrads i feudals: anacronismes que quedaran liquidats en qüestió d’anys (gràcies a la globalització).
La nova evangelització a la qual s’ha abocat el Papa Francesc (Jorge Bergoglio, 1936) té un punt d’esperança: un missatge de resistència per tornar als orígens, de la felicitat i l’harmonia. L’imperi (abans el romà, ara el consumisme més insaciable) vol alienar els pobles per fer-los acrítics i, sense resposta, totalment passius. Si callem i no ens enfrontem als mals del món: segur que no ens caldrà Déu, però viurem (o ja vivim) en una presó, enganyats i torturats.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
