La malaltia Peter Pan; més enllà del problema demogràfic (13/6/2017)
La família, amb fills, com horitzó de vida i realització personal resulta estranya per raons econòmiques o bé per simple comoditat i aïllament? Certament, les dificultats de la vida moderna, cara i exigent, són elements a tenir en compte, tanmateix, es una obvietat que el jovent mai havia estat tan superprotegit com fins ara, i que molts d’ells allarguen una quasi permanent adolescència, feta de dubtes, indecisions i conjectures, sempre a càrrec dels progenitors o del sistema.
Per a molta gent gran, acostuma a penúries i greus dificultats, l’escenari de futur és dantesc. La gent d’ara no aguantarà la pressió, i es desfarà com un terròs de sucre enmig del caos general. Amb facilitat, i certament, de forma inconscient, tiraran per la finestra dècades d’esforç i sacrifici. La seva resiliència, o capacitat d’assumir determinades conseqüències, anant a totes, és minúscula, al seu criteri. Aquesta distòpia, o utopia negativa, circula de boca en boca, i ja és tot un corrent d’opinió entre els pensionistes, principalment.
Efectivament, una cosa semblant passa amb el procés català, en que molta gent gran hi veu una certa immaduresa o irresponsabilitat. Diuen, que els seus defensors són incapaços d’entomar aquest repte de forma real i pràctica, doncs no demostren prou autoritat ni lideratge. Per ells, la generació que vol conduir el procés pràcticament no ha produït res, i només ha viscut “la gran vida”, consumint a plaer i de forma desbocada. Els fills de l’era del petroli i el diner fàcil no tenen cap opció de convèncer a ningú i encara menys de triomfar enmig del món (la independència suposa quedar totalment exposat, en darrer terme).
I sobre això, no cal dir que la resposta és molt fàcil: i els altres són millors? i les alternatives hi són? Si bé es cert que el percentatge de famílies decau molt i d’altres tendències com els problemes demogràfics són preocupants a Catalunya, els seus responsables, almenys ara, donen opcions de futur: millors dotacions pressupostàries, més estímuls als nous emprenedors, polítiques d’integració social audaces,… No hi ha color, és un canvi gran de discurs, però que dissortadament no arriba a la població de la gent gran o més cautelosa. O la gent que té molt a perdre o dificultats per entendre els nous reptes. En aquests casos, aquesta gent es tanca en les seves tessitures i només busca missatges que reforcin les seves posicions de desconfiança i temor.
Per començar, hi ha problemes estructurals i sobrevinguts que no tenen soluciona fàcils. Dir el contrari, és enganyar-se, i llevat que hom cerqui exactament això (viure enganyat per poder donar les culpes al demés) aquests escenaris són compartits arreu del món, i no es tracta d’una qüestió purament generacional ni molt menys catalana.
Si bé és cert que la joventut allarga l’estada a casa dels pares o entre amics, ajornant la formació estable i duradora d’una família, i que també hi ha un cert abandonament de la cultura de l’esforç i la superació personal, precisament, els deures col·lectius que com a catalans tenim al cap, el referèndum d’autodeterminació i una eventual construcció republicana, són un element definitiu per corregir aquesta tendència.
És ben clar que una de les prioritats d’un col·lectiu que s’implica en el món és mantenir la seva supervivència demogràfica, sigui amb polítiques de natalitat contundents o bé amb sistemes d’acollida i integració prou eficients. En això estem, i no és poc…
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
