La por dels “convergents de sempre”, acostumats a mirar de reüll (11/7/2017)
La societat catalana sap de sobre que la valentia no té cap relació amb la irresponsabilitat, però sovint una dosis de rauxa, certament irracional, fa que les coses es precipitin i s’assoleixi el desenllaç esperat. Tanmateix, les excuses d’un covard són immenses, i sempre hi ha motius, tot i tenir clar el plantejament de base, per quedar-se a casa, no donar la cara o bé callar irremissiblement. En general, amb excuses tant lloables com la manca de directrius clares, les possibilitats de fracàs o un desànim personal calculat. Així, els projectes col·lectius, com el del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, per a molts, s’aturen i les propostes de millora nacional i progrés social queden postergades.
Entre els col·lectius que recullen aquesta manera d’actuar, hi ha, malgrat costa dir-ho, el dels “convergents de sempre”, com gent que ja pensa en la fatalitat abans de produir-se o que anticipa el resultat abans de començar el partit, en base a simples indicis o formalitats buides. Cal dir que forma part d’un modus vivendi que se sustenta en una certa desconfiança i en l’individualisme, potser pel llarg llegat de repressió i persecució que la catalanitat ha hagut de patir, i que encara experimenta, en forma de recriminacions periodístiques espanyoles o de severes fiscalitzacions judicials, amb poca o molt lleu base legal.
És cert, no obstant això, que hom no pot demanar respostes individuals, per a tot plegat. L’heroisme està reservat a uns pocs, doncs ells consideren que el cost del seu sacrifici personal i patrimonial és minúscul al costat del que suposa la millora pel seu país, el seu paisatge, la seva cultura o el futur dels seus fills. I d’aquestes persones, n’hi ha moltes arreu de Catalunya, i sense massa soroll estan treballant en aquesta línia: saben que no hi ha cap sacrifici estèril ni inútil, quan aquest és en bé dels altres.
Des de fa un temps, s’ha instal·lat a Catalunya una valoració col·lectiva de gran importància: el que és de tots també és meu, i viceversa. Sense que tots hi guanyem jo tampoc hi guanyaré. Un exercici que té en compte el punt de vista dels demés, i que per tant, alleuja els conflictes derivats de les vanitats i dels individualismes excloents. Per tant, és per estar-ne contents, és un símptoma de maduresa nacional del tot poderosa i transversal. Però tot i així, cal vetllar-la contínuament, per fer-ne una completa actualitat en el dia a dia, i en tots els anys que s’esdevinguin.
La malfiança de quedar descol·locat, o fora del que és admès per tots, encara que natural, en certa mesura, genera inseguretat i alentiment, per això, no participar d’un missatge col·lectiu prou polièdric i versàtil, i lligar-ho tot a dinàmiques de dependència o filiació (a partits, lideratges,…) és un parany fatal per a una societat que vol progressar en valors i ideals. Ara, el missatge és clar: el valor de la ciutadania, en forma de llibertat radical, per escollir, decidir i autodeterminar-se, no és qüestionable, si les eines són el diàleg pacífic i l’evolució en consens dinàmic.
Però tot això seria una gran mentida si neguéssim els reptes provinents d’entre els qui ho neguen tot i malden per impedir aquest exercici nacional de llibertat, en front dels quals no hi ha res a témer si, i només si, restem units i sabem que tots junts formem un sol cos. I quan això els de davant no ho posen en dubte, el més greu és que entre nosaltres hi ha qui si ho faci, fins i tot abans d’entrar a la trinxera, per guanyar temps, tot sabent que el perill real hi serà al sortir-ne només si la formació és dispersa i no actua conjuntament. Equivocadament podem pensar que el “roc a la faixa” és la nostra millor sortida personal, quan en realitat només és possible com a societat solidària, si volem viure en llibertat, sostenibilitat i prosperitat. Atenció, doncs!
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
