Una resposta curta a una pregunta complicada: què passa a Catalunya? (02/11/2017)
L’evolució de l’autogovern a Catalunya, iniciat el 1978, ha experimentat una acceleració des de que es van descobrir les seves fortes mancances en la darrera crisis financera del 2008. I a més, aquest autogovern destinat a resoldre caresties reals dels ciutadans catalans ha estat anul·lat, en general, pels tribunals espanyols, en especial el Tribunal Constitucional, sempre a instàncies del partits contraris a les emancipacions catalanes, com el Partit Popular, i també, per raons d’oposició o d’oportunitat, PSOE i Ciudadanos. En paral·lel, atesa la maduresa jurídica de l’estat de les autonomies espanyol, el Parlament de Catalunya va aprovar, per majoria qualificada, un estatut d’autonomia renovat, el qual va ésser retallat i greument modificat al Congrés de Diputats i tot i així va ésser votat favorablement en un referèndum, el qual el 2006 finalment va ésser promulgat però el Partit Popular el va impugnar, i el 2010 una nova sentència del TC el va escapçar totalment. Ambdues situacions van suposar que la ciutadania s’organitzés per a buscar noves alternatives que capgiressin una deriva uniformitzadora i autoritària, feta amb la complicitat dels tribunals i milers de jutges, i per això, s’ha arribat som en la situació actual.
L’eclosió de tot plegat va ésser el referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre de 2017, en base a les previsions i els principis del dret internacional públic que faculten a la col·lectivitat a exercir la seva pròpia legalitat referendària si com a tal és la darrera i única garantia que permet exercir el dret polític fonamental a l’autodeterminació (per això, la llei del referèndum, Llei 19/2017 del Parlament de Catalunya, no era il·legal malgrat la suspensió declarada pel Tribunal Constitucional). Aquest referèndum d’autodeterminació malgrat totes les dificultats va ésser majoritàriament favorable a la constitució de Catalunya com estat independent amb forma de república.
Per això, tot el que s’allunyi d’aquesta radical opció democràtica i provingui d’Espanya és radicalment nul i no tindria que generar cap efecte, cosa que no serà així atès que l’Estat, per medi de la violència institucional, no està disposat a cedir en res, i la repressió i persecució d’idees contràries a les seves propostes ja és una realitat (només cal llegir la causa general que defensa la Fiscalia General de l’Estat contra tot el que es manifesti com independentista).
Davant d’això, Catalunya, com nació mil·lenària que ha de validar la seva continuïtat i justificació únicament per medi democràtics (urnes), per vocació però també per raons ètiques, té que afrontar dues realitats ben complexes: la seva població, molta d’ella immigrant des d’altres indrets de la península ibèrica principalment entre els anys 60 i 70, i que s’ha establert i arrelat aquí, com passa ara amb gent d’altres orígens (magrebins, asiàtics,…) que ja tenen el dret de vot, no sigui manipulada per unes opcions polítiques territorials, es dir, haver d’escollir entre Catalunya o Espanya, entre qui dona més llibertat o qui dona més continuïtat, en el que s’ha dit que pot dividir la societat o crear tensions de convivència, fins i tot amb agressivitat per part de qui té el poder coercitiu però també mediàtic o financer (Espanya), per una banda, i de l’altra, hi ha el problema de la violència institucional que exerceix el sistema de privilegis històrics que ha perpetuat fins ara l’estat espanyol (monarquia, endogàmia judicial, males praxis policials, autoritarisme secular, tergiversació legislativa, vulneració de drets fonamentals,…) que està disposat a fer el que sigui per impedir la voluntat democràtica o el lliure exercici de l’autodeterminació, si com a tal s’expressa pacíficament i seguint procediments democràtics, de participació cívica i de formació de majories.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
