Un refugi polític pel proper #21D (24/11/2017)
La bogeria col·lectiva instigada des del món empresarial més especulatiu no té aturador. Cada dia que passa la profunditat del forat en el que hem caigut és més gran. Les dinàmiques consumistes són una espiral imparable, tal com fenòmens com el black friday ens fan veure. Ja no queda temps per pensar en els temes que realment fan feliç l’ésser humà i de com aquestes comunitats humanes volen organitzar-se.
El bombardeig de correus electrònics i missatges publicitaris per activar, en exclusiva, la demanda consumista, sense sentit i sense motiu, s’ha ampliat molt gràcies a la compra virtual per internet, tot generant un moviment logístic pels lliuraments domiciliaris de grans dimensions.
Els perjudicats d’aquesta dinàmica són els propis ciutadans en forma de costos ambientals (contaminació, residus,…), de funcionament (congestions, reclamacions,…) i personals (endeutament, preocupacions,…), tot i que es vengui com el contrari. Negar-se a comprar quelcom interessant o curiós a molt bon preu no té cap argument en contra en la societat en què vivim. El cul de sac en el que hem caigut, sens dubte, tindrà conseqüències…
Des del moment en que majoritàriament, i fomentat per les autoritats públiques, sobretot provinents de partits conservadors i liberals, però no únicament, és potencia l’avarícia personal per obtenir més i més coses, sovint del tot inútils, la malaltia social augmentarà en forma d’addicions, extremismes o bloquejos. Aquesta opinió ha estat criticada ja que sovint s’associa la compra compulsiva o l’adquisició de regals en una “generositat” per fer “feliç” als altres, quan també és se’ls nega temps, moments compartits o simplement confiança.
Gràcies al procés català, i al que s’ha fet col·lectivament, més d’un ha descobert l’antítesis de tot aquest món materialista alienador: la gratuïtat del company de lluita o el trencament de fronteres socials, sense cap altra referència que el respecte i l’admiració per la dignitat dels nostres companys “de trinxera”. És així, com un serrell o una samarreta esdevenen la normalitat de les coses simples, properes i necessàries, lluny d’un món artificial conduït amb opacitat i menyspreu, que sovint s’encarna en determinats elements dòcils al poder establert, insensible a les aspiracions populars o aliena a la voluntat democràtica.
L’alegria de Nadal és basa, cada dia més, en una festa de consum que ens limita la llibertat (al dependre més del treball per guanyar diners gràcies a moltes hores a la feina) i ens fa entristir (la joia de viure quasi només s’expressa en viatges cars, canviar-se el cotxe, anar a la perruqueria,…), tot ignorant i apartant el cultiu dels valors més humans de fraternitat (el veïnatge desinteressat, les activitats associatives, la solidaritat real,…) i de creixement personal (autoaprenentatge, vida interior, descobriment dels propis talents,…).
Les caigudes en les vendes i per tant un deteriorament del comerç s’entén com una gran amenaça social ja que el model de vida del qual depenem ens aboca a col·laborar obligadament (…esclavament) en que això no passi, fent tot el possible per a que les botigues no parin, la cadena de subministrament no descansi i el ritme de fabricació sigui permanent. Tot plegat en el que s’entén com a model capitalista, on el benefici del diner és la primera i darrera motivació que tothom persegueix.
Per viure cal molt poc, i encara menys si es fa de manera conjunta, cooperativa o socialitzada, en un marc de fraternitat, com l’estil històric i cristià de Nadal ha inspirat sempre més per damunt del que hagi dit o fet l’església de cada època, per sort. Les virtuts humanes romanen en l’imaginari col·lectiu en forma de referents solidaris i respectuosos, lluny de la corrupció dels polítics i empresaris fanàticament envejosos i de les vanitats més miserables de dirigents de tot tipus.
La República Catalana té totes les opcions de futur, però certament també té la de constituir-se com un espai singular pel creixement social i personal, on les opcions no siguin mesurades exclusivament pel valor del mercat ni el poder adquisitiu. De totes les opcions polítiques que podrem triar el #21D una s’aproxima força a aquest projecte, clarament rupturista però construïda des de la realitat, com en tants municipis està succeint.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
