Un pas més: admetre l’empobriment (29/11/2017)
La patronal catalana ha avisat de forma clara i crua: votar opcions extremistes suposarà el trasllat dels centres de treball, i no sols de les seus socials o fiscals de les empreses. Aquesta afirmació, feta des del món econòmic i empresarials català, és un xantatge a la llibertat i a la democràcia. El poble, la gent comú, tindrà un greu dilema: la llibertat nacional, en part segrestada per les seves pròpies classes dirigents, o el dia a dia d’una feina propera i estable.
Aquest dilema no és lògic però existeix, i sense cap pudor, els empresaris catalans l’exposen, tot manifestant una connivència amb els qui des de l’estat espanyol no dubten en reprimir el que democràticament el Parlament de Catalunya un dia va decidir.
L’autodeterminació és un dret dels pobles del qual Catalunya no és ni serà una excepció. La legalitat espanyola sobre aquesta qüestió, a manca d’un acord, no hi té cap atribució ja que escapa del seu marc jurídic. El dret internacional públic permet, com diu el Papa Francesc, als pobles retinguts a la força (i sota repressió) l’opció d’autodeterminar-se, i res ni ningú ho pot impedir.
Tanmateix, la repressió existeix, i el temor silencia i paralitza la societat sotmesa que s’estima més quedar-se a casa i no buscar-se problemes. Resistir, en l’ànima catalana, es romandre en la intimitat familiar, àdhuc associativa, per no xocar amb el mur espanyol de la incomprensió i la persecució política, com ha passat recentment amb l’engarjolament de ciutadans catalans.
Ara bé, això no vol dir que tot plegat, com deia la consellera Ponsatí, hagi de sortir de franc, caldrà pagar un preu i aquest ara, i des del començament, consistiria en assumir l’empobriment del país, aquesta nostra terra tan treballada, ni més ni menys.
Empobriment no vol dir misèria, sinó simplement deixar d’ésser el 20% del PIB espanyol i, entre altres coses prou importants, també deixar d’ésser la residència de milers d’emigrants espanyols o no que treballen aquí per que no tenen altra feina lluny de Catalunya. I també, de pas, per posar a lloc un model de creixement econòmic que dilapida les possibilitats territorials del nostre país i que a més l’està esmicolant de forma irreversible (contaminació, sobreexplotació, desequilibris,…) tot completant un escenari cada dia més negre, des del punt de vista de la sostenibilitat ambiental i social.
El nivell de riquesa a Catalunya és poc vanitós i viu de forma discreta, aquesta riquesa, en molts casos, s’encarrila al servei de la societat i de la seva gent, amb un teixit de petites i mitjanes empreses que ofereixen serveis i també subministraments a les grans multinacionals. Aquest teixit és fidel a la seva terra i la vol lliure, doncs també hi ha cooperatives i economies del tercer sector molt arrelades. Per aquests, sense dubte, un escenari d’empobriment general no seria gens fàcil de pair. I tanmateix, hom té la certesa que ho farien a gust si al final del recorregut hi hagués la consolidació d’un sistema polític propi: la república catalana!
L’empobriment de determinats sectors econòmics ja ve ara per part dels nous àmbits de competència (taxi, transports, comerç de proximitat,…), i en canvi, hom no ho entén necessàriament com una dificultat a la que és impossible d’adaptar-se. Si fem cas dels analistes financers, el món que s’està preparant haurà de suportar grans pressions, és així que no hi ha motius per admetre ja de forma proactiva que l’empobriment serà circumstancial i fins i tot necessari per bastir un espai polític de llibertat i democràcia amb la República Catalana. Tant de bó!
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
