La raó d’estat i els drets fonamentals (4/12/2016)
Les mateixes institucions que garanteixen els drets fonamentals, teòricament, també els vulneren si darrera hi ha raons d’estat. És el cas del Tribunal Constitucional i el sistema judicial espanyol, ja que des de la darrera reforma del primer, aquest ja actua dins l`àmbit penal (persecució política) i administratiu (multes coercitives), com a punta de llança de la resta del poder judicial, però amb l’afegit de constituir-se com tribunal especialíssim.
Valgui la comparació, només per un moment, però el Tribunal Constitucional és com Déu, per sobre d’ell no hi ha ningú més, ni tant sols la ciutadania ni tota la democràcia. Això seria lògic, fins a cert punt, si la seva independència permetés garantir que supòsits obtinguts per medis democràtics de vulneració de drets fonamentals s’haguessin d’impedir (persecució d’homosexuals, discriminació religiosa, ….), fins i tot si s’haguessin adoptat per medi d’un referèndum vinculant amb un resultat del 90% de vots favorables.
Això, cal dir-ho, és un supòsit que a la pràctica espanyola no es produeix en el cas del Tribunal Espanyol, ja que aquesta instància actua com a òrgan polític, o braç jurídic de l’executiu. El seu desprestigi, com ha passat amb la Corona, ja és pràcticament irreversible. La manca d’independència, i sota les ordres d’un sistema de denúncies perfectament dissenyades, ha fet que quedi abduït per la raó d’estat, i no per la raó democràtica i del dret.
Efectivament, la raó d’estat és un magma opac d’interessos que sovint es disfressen de proteccionisme classista o de corporativisme militar o funcionarial. Per això, és un concepte de difícil aplicació des de la transparència i sempre es mou en el terreny del secret i del xantatge. Més quan les forces polítiques d’estil autoritari o feixista es mantenen amagades dins el teixit polític d’altres formacions partidistes. Les activitats d’aquestes organitzacions és sempre quasi anònima i contrària als principis bàsics del tarannà democràtic (donar la veu a la ciutadania per medi de programes clars i d’intencions coherents).
D’aquesta manera, l’accés al Tribunal Constitucional s’esdevé ja com un filtre insalvable, i un cop a dins, per diverses raons de difícil explicació, s’imposa una pràctica totalment distanciada dels valors i el sentit de la ciutadania, en general. El divorci entre la voluntat popular, o els anhels de la població, queden, dins d’aquest restringit àmbit jurídic, oblidats, i el sistema tendeix a perpetuar-se i justificar-se al marge de cap altre consideració.
La lluita civil per canviar el règim, en un sistema que ja hom albira totalment insostenible, no sols per la repressió que cal aplicar a territoris nacionals com Catalunya sinó també per tots els problemes pràctics a l’hora de continuar mantenint l’artefacte espanyol (duplicitats administratives, institucions obsoletes, monarquia caducada,…) fa que cada dia tingui més sentit i valor. Tanmateix el cost personal, amb empresonaments i empobriment, és una preocupació entre capes més àmplies de la societat, que si bé podrien ésser el ferment d’una revolta en tota regla, ara per ara s’encaminarà cap a opcions més extremistes, tot polaritzant la societat.
L’horitzó republicà per a Catalunya és un motiu d’esperança i d’il·lusió. Molta gent pensa, raonadament que és la millor opció, per retrobar-se amb la política, àmbit de servei públic i de futur nacional. La desafecció espanyola no para de pujar, ja que l’ideal espanyol només es constitueix, principalment, sobre la base d’imposicions i de repressió a canvi de res, tot i que cal admetre que si les imposicions i la repressió donessin seguretat i benestar tot seria molt diferent, però no és ni així.
Ara, les institucions de l’estat ja no s’avenen a motivacions clares, i el fantasma de la raó d’estat s’ha apoderat de tots els seus agents, i en especial, dels magistrats de les diferents sales especials de que és dota, malauradament, la judicatura espanyola. El jutge ordinari ha estat apartat del dia a dia, i el càlcul judicial s’ha convertit en el sistema de funcionament espanyol, tot destruint la divisió de poders i la llibertat dels funcionaris.
La llei més important és la que no està escrita: és aquella que aplicant els principis generals del dret suposa sempre l’economia processal i el més elemental sentit comú en base a criteris de proporcionalitat, necessitat i concreció. Ni un sol empresonament dels líders catalans està justificat, ni el referèndum d’autodeterminació era un delicte, ni els tribunals actuen amb independència. Tot plegat un desgavell que justifica clarament el naixement gradual però segur i tranquil de la república catalana, i si és el cas, per a Espanya un canvi de règim (però és el seu problema).
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
