La majoria és suficient per a la democràcia (7/3/2018)

La majoria és suficient per a la democràcia (7/3/2018)
El debat sobre la necessitat de sumar més o d’eixamplar la base social de suport a la independència de Catalunya, xoca amb dos esculls conceptuals recurrents: la manca  de suport social suficient i el fet de no assolir una majoria qualificada com la prevista per a la reforma de l’estatut o la constitució.
Ambdós esculls són complementaris i posen en evidència un greu endarreriment democràtic, sigui en clau catalana però sobretot en visió espanyola, i fins i tot, segons com, europea. La democràcia és senzillament l’opció lliure de la majoria dels que voten. Els que no voten s’autoexclouen de les decisions col·lectives o polítiques, i els que voten assumeixen que el resultat majoritari serà el que caldrà implementar, ja que la majoria així ho entén necessari.
Cercar unanimitats o uniformitats, en canvi, és símptoma de feblesa democràtica i de nostàlgia autoritària, com evidència de no poder tolerar el pluralisme ni la diversitat, sigui ideològica o de qualsevol altre tipus.
Catalunya, en aquest sentit, té l’oportunitat de fer i exigir la voluntat democràtica sense aquest llastre immobilista o anacrònic, fent complir, fins un calgui, les decisions de la majoria, tot esperant, el respecte i l’admiració de la minoria, la qual, si no correspon a aquesta dignitat admetria la seva marginalitat social i política.
El fet que per reformar textes legals  s’inclogui majories qualificades de 2/3 o 3/5 no fa més que indicar fins a quin punt les corrupcions dels valors democràtics són vigents. El propi legislador desconfia de la dinàmica política, i per assentar millor el sistema imperant, bloqueja i blinda la normal evolució democràtica de les institucions i les lleis obligant-se a consensos sovint impossibles o realment difícils.
Els consens , en democràcia, entre persones sense principis bàsics de respecte i tolerància ,no surten de franc, i sovint encobreixen acords secrets d’intercanvi de favors o de contraprestacions de la més variada consideració. El debat obert i transparent, també per la via de les consultes referendàries, no s’entenen amb tot el valor democràtic que haurien de tenir, per raons de tipus històric o d’altres vinculacions pròpies de poders ocults o directament inexplicables ja que protegeixen interessos particular de persones o famílies.
A resultes del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre de 2017, més d’un 90% dels votants van dir SI a l’establiment d’un estat independent en forma de república a Catalunya. Aquest resultat és democràticament vinculant, malgrat les dificultats tècniques durant la seva celebració, i per això escau complir i fer complir el mandat popular, única servitud real i verídica a la que s’han de sotmetre els poders públics i el conjunt de les lleis.
Ni com diu Joan Tardà ni com manifesten els grups polítics unionistes, la voluntat constitucionalista majoritària per desenvolupar el resultat del referèndum té motiu per aturar-se o quedar paralitzada. Ben al contrari, el mandat és suficient i més que suficient, atesa la seva naturalesa democràtica.
L’argument invers seria la prova definitiva, és dir, quina majoria diu que la unió entre Catalunya i Espanya és rellevant?  I hom descobrirà que en qüestió de cens les majories de la unió són molt més minses i irrellevants de l’esperat.
Per això, cal dir, de forma clara, que la majoria social per a l’establiment de la república catalana independent és suficient, i que el consens sempre és una eina d’uniformització perillosa  que sovint impedeix revisar el mal funcionament de determinades polítiques públiques (com per exemple, la manca d’independència judicial, l’establiment de la monarquia, els compromisos a nivell europeu,…), per una banda.
I per l’altra, que l’argument de la majories qualificades per les reformes polítiques estructurals no és res més que un parany de les derivades electorals o totalitàries que imperen dins el cos social amb total impunitat. Quan els resultats obtinguts democràticament s’han d’implantar ningú en pot quedar al marge, i tots ho han d’assumir. Fer el contrari , sabotejant o obstruint l’aplicació del resultat democràtic és la prova definitiva de les greus mancances democràtiques que patim, en part per barrejar realitats nacionals diferents, com passa entre Catalunya i Espanya.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.