La llengua catalana cada dia més imitadora (8/3/2018)

La llengua catalana cada dia més imitadora (8/3/2018)  
Tot i que les normes diuen que el català és la llengua pròpia de Catalunya, el seu compliment efectiu és escàs, i la seva evolució pessimista. A més de que hauria d’ésser la llengua d’ús normal de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació de Catalunya, també hauria de créixer de forma paral·lela el seu ús social i la seva riquesa interior.
 La realitat no és així, i el recent guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Quim Monzó, ja parla obertament de la “irlandització del català”, és dir, una llengua teòricament  protegida però en regressió contínua en tots els àmbits de la vida quotidiana de la població.
L’estatut d’autonomia de Catalunya, com a llei orgànica és una llei d’una especial transcendència, estableix clarament que el català és la llengua normalment emprada com a vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament, però a la pràctica,  tothom ho sap, inclosos els polítics de Ciutadans i del Partit Popular, mai s’exigeix el compliment d’aquesta disposició, i quan emergeix la llengua és simplement per la presència de catalanoparlants, però en cap cas per una disposició legal, i encara menys per provenir d’una norma d’aquest rang.
Tanmateix, els legisladors, nacionals i estatals, han volgut protegir , almenys teòricament, la situació de minorització i marginalitat que viu la llengua catalana, per a molta gent i dins del concert de llengües europees i mundial. Tot i la voluntat de donar-li prestigi i reconeixement, ja que també es preveu que el català s’hagi d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i en el no universitari,  la  normalització lingüística encara és molt limitada.
Bàsicament per tres esculls insalvables: les lluites polítiques de partits espanyols o unionistes que usen el debat lingüístic amb fins identitaris, la massiva presència i influència dels mitjans de comunicació televisius en castellà a Catalunya i l’existència creixent  d’un deteriorament de paraules, girs gramaticals, frases fetes,… en espanyol entre els catalanoparlants.
Si bé és així de trista la realitat lingüística del català, també cal acceptar, amb un cert optimisme, que el dret i el deure de conèixer amb suficiència oral i escrita el català i el castellà en finalitzar l’ensenyament obligatori (ESO), sigui quina sigui la seva llengua habitual de socialització, ha provocat que no existeixi un conflicte lingüístic, ja que, en general, s’ha assimilat aquests “drets i deures” a que els catalanoparlants es passin al castellà sempre que calgui o amb qualsevol excusa.
Efectivament, per atenuar qualsevol sospita de que el català  ha d’ésser imposat com a llengua única territorial de Catalunya s’admet que el deure de conèixer-la suposa admetre que ningú estarà obligat a exigir-la ni a usar-la. I és així, com poc a poc, el que havia d’ésser una acord de paritat, potser autèntic i innocent bilingüisme s’ha convertit en una llengua en regressió, amenaçada, per la via de fet, per l’espanyol, el qual no té cap complexa en sepultar fins on faci falta qualsevol altra llengua minoritzada o amb menys capacitat d’utilització.
Com recordava Jordi Galves, en un article que li val una demanda per delictes d’odi titulat “Cornellà no és com Catalunya” (https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-galves-cornella-no-com-catalunya_213324_102.html)  hi ha gent que després de més de 40 anys vivint a Catalunya encara és l’hora de que pronunciï una sola paraula en la llengua d’aquest país, per impossible que sembli.
Una gent que en general ha vist normal que els seus fills formessin part del model d’immersió lingüística, però que a la pràctica ells no han fet ni el més petit pas de reconeixement de la llengua catalana. Com si la llengua fos un mur, un gran mur d’ignorància i de vergonya,  sobre el qual, en general, els catalanoparlants hi pateixen o s’inhibeixen.
Moltes persones, com deia, ni tant sols en la seva intimitat han tractat de passar de la “silla” a la cadira, per posar un exemple ben simple. Hi ha un cert orgull, natural, per mantenir-se tancats dins la closca espanyola, que impedeix la plena vigència del català com a llengua d’intercanvi i d’ús social arreu dels Països Catalans.
Encara que també és cert que si bé no es pot obligar a emprar una determinada llengua ja que el seu ús forma part d’un registre de conviccions que tenen molt a veure amb la llibertat de pensament i de creences, si que d’alguna manera s’ha propiciat tímidament, com passa arreu del món, a fer de la llengua del país un espai comú de convivència.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.