Entre l’engany i la confusió, el poble (9/3/2018)

Entre l’engany i la confusió, el poble (9/3/2018)
El proper diumenge 11 de març de 2018, l’ANC convoca una manifestació amb el lema “República ARA” per reivindicar l’aplicació i el desenvolupament, a grans trets, del resultat democràtic fruit del referèndum d’autodeterminació vinculant del passat 1 d’octubre de 2017.
Els partits polítics, llevat la CUP, es ressenten molt, tant en sentit favorable com desfavorable, de l’acció repressora de l’estat espanyol, i resten inactius o paralitzats a l’hora d’actuar segons el previst legalment, d’acord amb la llei 20/2017, de 8 de setembre, de transitorietat jurídica i fundacional de la República. De fet, la confirmació democràtica en les eleccions autonòmiques del 21 de desembre de 2017 hauria d’impulsar, encara més, les accions per conduir les polítiques d’alliberament que la població exigeix, per medi del vot i de les manifestacions.
En canvi, els partits polítics ERC i JXCAT(PDECAT) han entrat en el joc confús de la manca de lideratge republicà i del valor de la democràcia. Sostenen que sense àmplies majories no és possible avançar, i que necessiten el dòcil camí de cap oposició i de la uniformitat. Així , demostren que fan un flac favor a la democràcia, la qual, davant preguntes concretes, clares i binàries, els resultats s’apliquen per la majoria dels vots emesos (BREXIT, per exemple).
Si bé és cert que la democràcia ben entesa requereix la lleialtat dels qui no estan d’acord amb els resultats, també ho és més que cedir davant dels no volen respectar el valor de la democràcia suposa esdevenir-ne un d’ells.
El poble català l’1 d’octubre i el 21 de desembre va exigir una determinació per la república catalana independent de forma clara i forta, i el resultat és ambigüitat i feblesa, per medi d’un acord d’inversitura que nega totes les opcions al president Carles Puigdemont, i per la via de tensar la corda per investir Jordi Sánchez, tracta de salvar la imatge resistent d’un govern que no tindrà altra pretensió que paralitzar i desmobilitzar la confrontació necessària amb Espanya indispensable per superar el règim colonial i d’extracció que patim, sense excepcions.
Hom diu que ambdues consultes, no fan sinó evidenciar l’engany , metòdicament ordit, per algunes elits polítiques catalanes, segons les quals, davant del poder estatal espanyol, s’avenen a negociar en nom del poble de Catalunya, i així van propiciar el referèndum d’autodeterminació simplement com una eina de pressió partidista que donaria un sonor fracàs.
Però la realitat ha tingut d’altres viaranys, i d’altres sectors polítics, més austers però més arrelats entre la gent, no sols van reforçar internament el referèndum d’autodeterminació sinó que el van conduir a l’èxit, en forma de defensa de cada un dels vots i en la protecció, sense precedents, dels col·legis electorals, i també per medi d’un recompte paral·lel que va suposar un resultat favorable a la creació d’un estat propi en forma de república de més del 90% dels vots emesos.
Els processos d’autodeterminació si una cosa és clara és que no necessiten organitzacions o institucions paraestatals o estatals, com la Generalitat, per tirar endavant. Més aviat són un parany, ja que obliguen a seguir, a cada moment, el camí trillat de l’estat del qual hom es vol emancipar, tot deixant a cada passa un rastre inesborrable de subordinació i de causes pendents, tal com es va veient a cada moment, en els darrers dies de repressió continuada per part dels aparells de l’estat espanyol, inclosa la monarquia.
És fals que calgui recuperar les institucions catalanes, ja que aquestes institucions són estatals dins un marc d’autonomia política estrictament espanyol. De fet, les úniques disposicions sobiranes sobre les quals ara mateix es podria permetre d’avançar, com s’ha dit abastament, és el previst en les lleis 19/2017 i 20/2017, del referèndum d’autodeterminació i de transitorietat. I precisament aquesta llei de transitorietat ja preveu , de forma clara, blanc sobre negre, que el govern català, legítim, per medi d’un DORC (Diari Oficial de la República Catalana) dicti els decrets lleis pertinents per desbloquejar les situacions d’impàs que es vagin succeint.
En especial, en l’àmbit jurisdiccional, esdevé cabdal, la creació i dotació de la màxima instància jurisdiccional de la república catalana, per medi d’un alt tribunal d’apel·lació, el qual, en darrer terme hauria de dictaminar i fer valdre, el que realment fos discutible pel progrés del mandat democràtic dels Catalans. Només amb això, i si calgués, des de l’exili, el primer pas més important s’hauria acomplert.
El document d’acord JXCAT i ERC no en diu ni mitja línia sobre aquesta necessària i imprescindible confrontació de legalitats, d'acord amb aquella màxima, que tant prodigaven, de la llei a la llei, que ara seria, de tribunal a tribunal.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.