Opinió amb independència. Diumenge, 15 de juliol de 2018 21:42 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Vicenç Plans


Divendres, 23.3.2018. 09:30 h

Instal·lats en la queixa, la indefensió és manifesta, Sr. Turull (23/3/2018)

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 1 vot )
valorar_carregant carregant


Comparteix







Instal·lats en la queixa, la indefensió és manifesta, Sr. Turull (23/3/2018)
El sistema judicial espanyol no té cap necessitat d’entendre els catalans d’una manera específica o singular. Tampoc té la necessitat d’entendre que el referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre de 2017 és un acte subjecte al dret internacional que també l’obliga d’acord amb els principis generals del dret. I finalment, és ben lliure, de posar a la presó unes persones que ni volen ni expressen penediment a l’hora de voler liquidar Espanya i la seva manera d’exercir la funció jurisdiccional, tot i que no ho facin ni posin cap medi real per aconseguir-ho.
Avui, com ahir, la catalanitat viu acomplexada per avançar sense demanar permís o per decidir-se sense consultar. El que seria una gran virtut del poble català s’acaba convertint en una font de problemes i de maldecaps. Les tensions es van acumulant i tard o d’hora acabaran emergint, en les més diverses formes o víctimes. I tot per culpa de la intransigència espanyola, en forma de nacionalisme monàrquic, que cec a la realitat social imposa el que més li plau, i repeteix un discurs permanent de constitucionalisme sense valor jurídic de cap tipus.
Vist en perspectiva, el 1936 se la van carregar els clergues catòlics, per aquesta acumulació de tensió, que sempre acaba sortint d’alguna forma. Efectivament, s’està produint una repetició del que vàrem viure abans de la guerra civil, i malgrat els esforços per dissimular-ho, tindrà molt aviat el mateix sentit tràgic que aleshores, ja que la posició espanyola és igual de tancada i venjativa.
Doncs bé, el 1936, després d’anys de repressió i assassinats en una guerra sorda com poques, amb mil i un agents que confonien la vida pública, tot plegat va esclatar en armes, en una revolta que va trobar en els clergues les víctimes propiciatòries d’aquesta acumulada injustícia contra tot un poble i milers i milers de lluitadors per les llibertats i els seus drets. Així, és necessari dir, que el responsable de la persecució religiosa del 1936 va ésser l’estat espanyol, com ho serà ara, tot i que diran que no sempre, de les properes destrosses que el seu sistema d’assimilació provocarà.
Davant les forces colonials, les forces lleials a la república es presenten desorganitzades, poc cohesionades i , en general, indecises. Els consellers de la república assisteixen impàvids al patíbul del TS sense defensar-se ni oferir cap resistència, i l’excepció dels que han triat l’exili deixa oberta una porta a l’esperança de la confrontació necessària per fer vigents els valors democràtics i el poder popular.
Més enllà de les legítimes infiltracions ideològiques el dret de resistència ens assisteix com a catalans, i no sols com a mesura creativa per conquerir la llibertat sinó sobretot per no cedir en res a les forces que volen destruir-nos. Per completar aquest dret calen líders que superin l’atomització democràtica que fan difícil avançar, però mantenint la retícula de fons com xarxa de seguretat arreu del territori.
La resistència política necessita d’aquesta atomització incontrolable que fa que hi sigui tothom o sembla que no hi hagi ningú, tal com en els dies previs al dia 1 d’octubre, gràcies al lideratge de Carles Puigdemont, principalment, es va aconseguir.
Això es pot tornar a repetir, i no és difícil, hi ha motius de sobres, però també sembla lògic que calgui esgotar tots els arguments del viciat dret espanyol i la seva complaent judicatura, per iniciar aquesta nova etapa, irreversible i concloent, de desgast i de trencament, imprescindible per tractar amb l’estat espanyol, tal com els fets van evidenciant.
La resistència és connatural a l’ésser humà però sembla prohibida als catalans quan s’expressen i viuen davant dels espanyols. I no per raons identitàries, ni molt menys, simplement  per motius lògics d’expressió col·lectiva o de manifestació pública. Els catalans no són menys per resistir, i defensar-se, en tot el calgui.
La crisis institucional de l’estat espanyol vindrà dels qui neguen el seu contingut democràtic i no pas, com s’ha vist fins ara, dels qui expressen, simplement, una necessitat territorial diferenciada que inclogui l’opció a la independència.
Com això no és possible, i és dràsticament reprimit pel govern i els jutges espanyols, en variades formes d’empresonament preventiu , persecució econòmica o d’altres vies de xantatge, els catalans queden directament legitimats a exercir el seu dret de resistència, implícitament reconegut en les facultats generals d’ordre públic i interès general que imperen en les democràcies occidentals.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.

lectures 626 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.