Estat de dret o lleis a conveniència: Catalunya vs. Espanya (5/4//2018)

Estat de dret o lleis a conveniència: Catalunya vs. Espanya (5/4//2018)
La Unió Europea, com federació d’estats units per una idea liberal democràtica, ensopega a resultes de la dinàmica catalana amb una exigència doble: mantenir una unitat de criteris en l’aplicació de les lleis i de l’altre garantir que tots els seus ciutadans tenen un tractament similar o igual.  El cas Puigdemont ja és un afer europeu del màxim nivell per ambdós motius.
La realitat és que les coses es mouen per interessos polítics i econòmics, els quals necessiten vehicular-se per medi dels aparells de l’Estat, els quals tenen el dilema, ben lògic, de si fer-ho autoritàriament o a la seva conveniència (un si altres no) o per medi de l’aplicació del dret, que en aquest cas equival a la delegació de sobirania per admetre els principis i els dictats de les institucions comuns.
Espanya, el seu regne plenipotenciari, ha optat clarament per prescindir de l’àmbit comú de la Unió, i resolt què i quan li convé de les seves disposicions, encara que sigui sobre la base de la vulneració de les cauteles i les garanties de l’ordenament jurídic europeu. En canvi Catalunya, amb una no nata però si concebuda, república lliureu i independent, es conté i aplica les ordenances europees de la política i la justícia, i com ha prova hi ha la manca de cap gest ni decisió (que semblaria urgent i congruent, ateses les circumstàncies) d’execució del mandat democràtic del seu poble, a l’espera del que dictamini la delegació assumida de sobirania que com a territori de la Unió és Catalunya.
Ara, no obstant això, la discussió és molt més bàsica, i s’adverteix la necessitat urgent de saber si el territori i l’espai de la Unió  com a projecte d’integració política i econòmica es fonamenta en la protecció dels drets humans, com a pilar fonamental i primordial. Per resoldre aquest dubte, entre d’altres, hi ha el cas Puigdemont i la resta d’exiliats polítics catalans perseguits pel sistema jurisdiccional parcial i tendenciós espanyol.
La democràcia i l’estat de dret no poden evolucionar de manera independent a l’economia política ni a la lògica dels mercats. Les institucions democràtiques i l’estat de dret, ambdós, han de poder frenar i controlar els motius econòmics i polítics, de tipus particular, partidista o tendenciós que minen les bases dels valors i principis democràtics i jurídics, al marge de les diferents opcions polítiques (més o menys conservadores o més o menys progressistes).
Com sovint s’ha dit, la virtut fonamental de la Unió Europea era, i pot continuar essent si es reconeix la llibertat per a Carles Puigdemont i es condemna la persecució política al govern legítim de Catalunya, l’abast de sobirania cedida suficient per limitar el poder de determinades majories polítiques dels estats membres, a fi d’afavorir la seguretat econòmica, el clima de bones relacions i , sobretot, la interdicció de l’arbitrarietat o la conveniència (per evitar, per exemple, el que fa l’estat espanyol per mantenir la persecució jurídica, mediàtica i personal dels membres del govern legítim de Catalunya).
L’article 7 del tractat de la Unió Europea es va preveure precisament com a procediment de l’estat de dret després d’un sistema d’avisos, notificacions i peticions que permetessin posar en evidència que hi ha unes bases mínimes de democràcia i de respecte als drets fonamentals que no es poden vulnerar, si hom vol anomenar-se europeu i restar sota el paraigües de les seves institucions comunitàries.
No obstant això, per a casos aïllats, com els dels membres del govern català a l’exili o a la presó, costarà molt activar aquest mecanisme de garanties internes de democràcia i estat de dret, i per tant, la credibilitat i la notorietat europea entre els catalans quedarà molt tocada.
Tant tocada està la legitimitat democràtica de la Unió Europea que molts ja pensen si l’oferta que plana en l’ambient internacional de tenir el suport polític i social de Rússia, no seria una solució que com a mínim permetria permetria posar en evidència de fins a quin punt les contradiccions i omissions europees acaben bloquejant el seu propi futur en base a les ànsies de llibertat. Un motiu de més, també, per entendre el BREXIT, i els que vindran.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.