Opinió amb independència. Dimarts, 22 de maig de 2018 00:46 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Vicenç Plans


Dijous, 26.4.2018. 10:05 h

La clau d’acció espanyola i els terroristes urbans (26/4/2018)

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 1 vot )
valorar_carregant carregant


Comparteix






La clau d’acció espanyola i els terroristes urbans (26/4/2018)
El president de Catalunya, Carles Puigdemont, ha sortit al pas amb una contundent afirmació: “ Als professors d'institut, als membres dels CDR, a tots els hem vist la cara, sabem els noms i hem vist on vivien. D'aquests terroristes urbans, armats amb cúter i encaputxats no en sabem ni el nom?”. Aquesta manifestació és en el context de grups organitzats que operen de manera sistemàtica per suprimir de l’espai públic records o expressions del que significa la repressió del nacionalisme espanyol sobre les aspiracions de llibertat dels catalans, en general.
La neutralitat de l’espai públic és una qüestió que es presta a confusió, ja que la suposada neutralitat pot ésser una manera de recolzar posicions totalitàries o contràries a l’ordre públic i el benestar general. Així, quan grups de gent tapada, o directament ciutadans per lliure, escometen accions de retirada i destrucció de manifestacions de la llibertat d’expressió que busquen un ideal de justícia i igualtat, aquesta acció és manifestament contrària a l’ordre públic i deliberadament contraproduent per a la convivència ciutadana i el benestar general.
Les persones viuen en societat i necessiten expressar-se en l’espai públic, i la societat opta per la millor manera de fer-ho, en llibertat. Si un grup no li agrada, pot fer igualment una manifestació d’aquest missatge que necessita fer arribar a la resta de la societat, tot produint-se un diàleg d’arguments i de consideracions que permeten una sana evolució social. En canvi, destruint el que molesta o senyalant els temes difícils s’aparquen els problemes i es creen tensions innecessàries.
Les accions dels grups espanyolistes ultres són vistes per la societat catalana, en conjunt, com una amenaça, i també percebuts com la força de xoc, quasi para militar, del nacionalisme espanyol. Aquesta situació, real i gens discutida, suposa temor i indefensió entre la població catalana, a l’hora d’expressar-se i de viure amb confiança.
Tot i el seu limitat abast i la seva radicalitat antidemocràtica, la societat catalana viu aquesta presència de violència de baixa intensitat, en forma de terrorisme urbà, amb por creixent, ja que, en general, hom no està preparat per assumir aquesta mena d’agressió impune i que compta amb el suport implícit dels cossos i forces de seguretat de l’estat, inclosos, tot sigui dit, els mossos d’esquadra.
La distància i la llibertat de que gaudeix el president li permet fer aquestes afirmacions, certament dures, vistes des l’interior, on el joc de supervivència i de normalitat és cada dia més sensible a les acusacions sistemàtiques d’odi de les autoritats espanyoles, com succeeix entre els professors d’institut, els quals han de suportar una pressió del tot anormal.
Efectivament, els que haurien de defensar l’ordre i la calma, ara són els que instiguen la discòrdia i la desconfiança entre la ciutadania, com fa sistemàticament Enric Millo, gràcies al monopoli de la violència institucional de que disposa i de les facilitats del ministeri fiscal per posar contra les cordes veus de racionalitat i argumentació.
L’acció inicial és la que té efectes. És una màxima eterna, històrica i sociològica. Destruir i liquidar, tot i que hom després sigui condemnat en un procés judicial o administratiu, és el que compte en el resultat polític, ja que ha provocat desmobilització o desànim entre la població o pels impulsors.
Si per contra, la reacció és ferma, pacífica i contundent, és possible resistir, i acabar donant la volta a la situació de tensió creada. Per cada llaç retirat, en cal posar dos de nous, i aguantar pacientment. Però si a una banda tenen suport institucional , a l’altra a hom li cal fer-ho amb voluntarisme i en hores extres, amb el temps tot plegat exigeix més esforç. La impotència catalana, per a la gent sobiranista, i lleial a la república, cada dia és més gran, i l’acumulació de frustració creixent algun dia sortirà, qui sap, si de forma descontrolada.
Si com sembla els resultats econòmics es mantenen, i el creixement de riquesa, en conjunt, continua adormint les ànsies de les masses populars, potser si que el càlcul d’assimilació i repressió que apliquen els governants espanyols donarà algun resultat. La intransigència i el ressentiment espanyol, de tipus nacionalista monàrquic, haurà guanyat aparentment.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
 

lectures 630 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.