Superar el relat de la resistència (25/5/2018)

Superar el relat de la resistència (25/5/2018)
La majoria d’opinadors i analistes sobre el procés tenen en comú un relat de resistència. En especial, Ramon Cotarelo i Vicent Partal. Aquest relat intenta objectivar com un estat va contra el seu propi sistema teòric de valors i contra  la seva població , i les víctimes no poden fer altra cosa que resistir, com a mesura per fer aflorar aquesta gran contradicció.
Efectivament, el cop d’estat intern és clar per part de l’estat espanyol, en tant que les administracions autonòmiques són també part de l’estat, doncs així ho diu explícitament la constitució espanyola, tant enunciada pels anomenats ‘constitucionalistes’. De fet els més constitucionalistes són els defensors de la república catalana, com horitzó jurídic de revisió i millora d’un marc comú de vida i relació dels catalans i tothom qui visqui a Catalunya.
Durant la redacció final , tot i que ja molt retallada, l’any 2006, de l’estatut d’autonomia català, el PP, un partit corrupte com ara se sap,  va decidir recollir signatures arreu de l’estat espanyol, com a medi de pressió, per frenar la sana evolució i lectura de la constitució espanyola, tot desfent i atacant els fonaments dels acords del 1978 per intentar superar anys de dictadura i ostracisme. I ho va aconseguir, un cop va col·locar, ja en el govern una elit judicial afí a les seves postures, que va consumar la destrucció del pacte entre catalans i espanyols el 2010 amb la sentència contrària a un apedaçat estatut d’autonomia català.
Per tant, ja són 12 anys d’intents sistemàtics per esborrar les ànsies de llibertat dels catalans, i que mantenen en xoc, de manera integral, l’estat espanyol , completament servil a una causa sense cap justificació: assimilar la catalanitat i fer-la líquida i dòcil als interessos espanyols. Tot i així, un discurs de resistència, basat en la defensa dels drets humans i polítics i la lluita mantinguda per mantenir la cohesió social i la transversalitat de les polítiques públiques, ha permès que cap fissura significativa s’hagi produït en aquesta reconstrucció nacional de Catalunya.
Fer política és un exercici permanent de negociació , després d’escoltar múltiples punts de vista i generar sinèrgies de cooperació. El partit que governa l’estat espanyol, en canvi, ho ha aprofitat per enriquir algunes persones, ara ja condemnades, i per instal·lar una política d’aprofitament i buidatge de les institucions  públiques que suposa un estrall més greu que la pròpia independència simbòlica de Catalunya, atesa la necessitat recíproca de col·laboració que s’escau mantenir i protegir entre catalans i espanyols.
Catalunya aporta a l’estat el 16% de la població, el 21% del PIB i, també de forma estimada, el 45% del capital humà, en iniciativa i dinamisme. Aquestes xifres demostren fins a quin punt mantenir el saqueig a Catalunya, en forma d’impostos i campanyes fiscals, es rendible i eficaç per mantenir el sistema de vida espanyol, d’extracció i dispendi. Tot aquest poder català encara no ha estat usat per refer la república independent de Catalunya, ja que s’enfonsa en una xarxa de compromisos que de moment romanen aliens a les pretensions polítiques més generals, en base a l’exercici pacífic i permanent del dret a l’autodeterminació dels pobles.
Tot plegat ha fet un gir inesperat després de dos esdeveniments cabdals. El referèndum  d’autodeterminació del passat 1 d’octubre de 2017, celebrat victoriosament contra tot pronòstic,  de forma legal i enmig de dures contrarietats i provocacions espanyoles, d’una banda. I també la gran victòria, certament inesperada pels seus facinerosos convocants, el govern espanyol,  del passat 21 de desembre de 2017, el desenllaç de la qual encara no ha estat resolt, i hom espera què pot passar.
Però 12 anys de relat resistent ja es veu fins on pot arribar, i entre la població, acadèmics i periodistes catalans, ja plana el dubte de la continuïtat d’aquest discurs, tenint en compte que l’acció desestabilitzant i provocadora de les autoritats espanyoles cada dia que passa és més desacomplexada i bel·ligerant.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.