La geopolítica i les decisions fermes (30/5/2018)

La geopolítica i les decisions fermes (30/5/2018)
L’Acord de Munic de 1938 va frustrar tot l’esforç d’una generació, en especial la lleva del biberó. Efectivament, l’esforç bèl·lic català per mantenir un front obert a l’Ebre, en part, passava per confirmar un canvi de tendència de les potències occidentals envers les emergents forces feixistes (Mussolini, Franco i Hitler). Però les democràcies occidentals van cedir, i van entendre que l’annexió dels Sudets per part del Reich podria ésser només un mal menor. Es van equivocar, i van deixar oberta la porta a la II Guerra Mundial.
De manera semblant, salvant el context històric, les democràcies europees i les mateixes institucions europees han cedit davant la vulneració de drets fonamentals (inclòs el dret a l’autodeterminació) en el cas del conflicte entre Catalunya i Espanya. D’aquesta manera s’obra la porta a noves forces populistes que veuen en la mentida i la confusió el seu sistema de creixement polític.
No és únicament un afer català, també ho és, en diferents termes, en d’altres llocs d’Europa, tot recordant tot el que suposa el BREXIT i la crisis dels refugiats, només com elements de fons. Però s’hi afegeix, en el context mediterrani la inestabilitat italiana i espanyola, on la situació política cada dia s’albira més caòtica, amb panorames de noves eleccions de difícil pronòstic.
Hom, des d’una perspectiva egoista, la pròpia del capital inversor, ja no troba prou interès i al·licient per mantenir-se en un context polític cada dia més difícil de seguir i també més regulat i controlat, com és Europa. El fantasma de la crisis, tot fent memòria del que va passar el 2011 a Portugal, Irlanda i Grècia, a més d’Espanya i Itàlia, ja comença a generar preocupació.
Les màximes europees d’estabilitat per medi de la resolució democràtica dels conflictes, tot respectant i aprofundint en la defensa i protecció dels drets fonamental, inclòs el dret  a la lliure determinació del pobles, eren la garantia d’un espai de progrés i benestar que feia atractiva la inversió i el refugi de capitals d’arreu del món. Si aquest paradigma s’afebleix ja res distingeix aquest espai econòmic de qualsevol altre potencia regional asiàtica, americana o, àdhuc, africana, on a més, les facilitats jurídiques són terriblement superiors.
Les veus crítiques amb els escenaris d’engany i complaença s’han silenciat, de bona o mala fe, i per això, la població no percep la gravetat d’una crisis pròxima, i encara hi ha qui assumeix crèdits empresarials a la lleugera o abandona una necessària austeritat domèstica.
Cal recordar que de la crisis del 2011, la sortida es va trobar amb un nou refinançament , del tot emmascarat per medi de formules més o menys semblants a un rescat, i que ara, després d’una nova forta acumulació d’endeutament i d’abalançament del deute, ja no seria possible. O dit d’una altra manera, qui fiarà a l’euro si com sembla el seu cos polític està en descomposició pel fet d’abandonar els seus ideals fundacionals, en base als quals només es podien demanar nous sacrificis a la seva població?
Els populismes, del tipus C’s principalment, estan destruint els ideals fundacionals europeus a marxes forçades, per tres motius molt bàsics: neguen la bondat de la democràcia ja que s’entén ineficaç i complexa, aposten per mètodes de confrontació de forma visceral i juguen fraudulentament amb el sentit i el valor de les institucions i les lleis. Així, com també ha fet el PP amb el suport del PSOE i C’s, s’han maltractat els valors bàsics europeus quan per medi del 155 s’han suprimit les institucions democràtiques (parlament i govern legítim)  i vulnerat drets fonamentals (de participació política, d’innocència,…).
L’aposta catalana de negociació política, i de vigència integral de l’estat de dret (de la llei a la llei) ha estat destrossada i durament colpejada amb detencions arbitràries, empresonaments selectius i persecució sistemàtica arreu d’Europa, tot plegat com un cop d’estat encobert de falsa legalitat i que no ha passat desapercebut entre ningú amb una mica de coneixement. El temps, com en el cas de l’Acord de Munic, en donarà la justa dimensió, però aleshores ja serà tard, i una vegada més el tren de la història haurà passat per damunt de les aspiracions de justícia i llibertat dels catalans.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.