Els estalvis ja no es mengen les estovalles (29/6/2018)

Els estalvis ja no es mengen les estovalles (29/6/2018)
Un gestor financer m’explicava com el crèdit que ara es concedeix només és possible demanant diners a fora. Les entitats no tenen prou dipòsits o diners retinguts pels clients que permetin avalar el crèdit per als que necessiten finançament. Un fet que posa en evidència, clarament, com d’interrelacionada està l’economia, sobretot des de que el propi capital ja és una mercaderia més dins el tràfic global, més o menys oberts, o amb més o menys costos.
Certament, que el món s’ha convertit en una espiral imparable d’intercanvis, sobre la qual descansa una confiança absoluta i cega en que res fallarà i tot tindrà solució. Ningú sospita, llevat dels que veuen conspiracions per tot arreu, que la fragilitat del sistema pot quedar en evidència en qualsevol moment, i que no hi haurà solucions fàcils sense grans desgavells, amb milers d’afectats directa o indirectament.
L’estalvi té moltes connotacions positives en la mentalitat catalana, i sovint des de pràctiques polítiques centralistes s’han desgastat els atributs d’inversió als qual una determinada visió de futur tenien els catalans. Els projectes importants no es fan en una generació. Cal persistir, acumulant forces i riquesa, per fer possible realitzacions que semblen inabastables, com grans línies de recerca i desenvolupament, dotacions d’infraestructures bàsiques privades, capacitat de resistir en mercats difícils,…
Però si en un àmbit la teoria del coixí és més clara és en el domèstic. En un futur, després de que s’assequin les reserves per a les pensions, hom no podrà viure fàcilment, i ja es diu obertament que l’estat no podrà respondre ni amb pensions ni amb subsidis. No hi haurà prou recursos per a tothom, ja que tothom voldrà xuclar, lògicament, d’aquestes avantatges, guanyades després de molts anys de contribucions periòdiques. Sense pensions ni subsidis, les ajudes s’hauran de dirigir necessàriament nomes a col·lectius greument amenaçats colgats en un forat de fang i desesperació. Aquesta darrera pretensió sembla que seria l´única que subsistirà en un futur estat del benestar. Per a la resta, només els estalvis els permetrà surar amb prou tranquil·litat.
Però el fet és que estalviar costa o no s’entén com necessari. La destrucció del missatge intergeneracional i l’explosió consumista sense més (provocant una gran devastació ambiental) han minat les bases de l’estalvi ja que requereix austeritat i bona administració. Prescindir de la compra impulsiva i gastar només estrictament el que és necessari. Per tant, hi ha elements psicològics molt importants darrera l’estalvi. O mort jo mort tothom, o lluitem junts per a que prosperem plegats.
Viure al dia, cremant la capacitat de crèdit amb viatges plens d’emocions i gustosos sopars a peu de platja és un horitzó al qual ningú s’hi resisteix, i si hom ho fa és un pallús o un ressentit. La societat no l’exclou però no l’integra. Formarà part del selecta grup de persones que viu immers en el seu barri i cada dia passeja el gos en el mateix parc. I vivint d’aquesta manera si que es pot estalviar una mica, però segurament no suficient per assegurar-se una bona vellesa. Els temps dirà com acaba la història però ho es comença a estalviar, entre els més joves principalment que ni tenen bones feines, o el sistema col·lapsarà d’alguna forma inesperada, i pel lloc menys pensat.
Per incentivar l’estalvi, aquesta ha de tenir més suport fiscal però també mentalment s’ha d’entendre l’acumulació de riquesa com una bona opció bona per a la societat. Només aquesta permet fer inversions quantioses, garantir l’accés a una bona vellesa, facilitar un crèdit més segur i, finalment, tenir la confiança en el sistema públic de l’estat en el que hom viu.
El que més mal fa a l’estalvi és el fantasma de la requisa d’aquest per part de l’estat per fer front a un descobert públic (el famós “corralito”). I això va lligat amb el debat del control pressupostari o el de l’austeritat pública. De fons, podria haver-hi models molt diferents, àdhuc contradictoris que no permeten fer una cosa ni l’altre, i en el bloqueig les pèrdues generals seran quantioses i irreparables.
La república independent catalana viu immersa en aquesta bogeria col·lectiva del creixement desbocat i la necessitat d’atendre contínuament noves prestacions socials. Els catalans tenen, ja ara, la gran oportunitat de resoldre un model de futur que per medi de la responsabilitat compartida d’estalvi i impostos les solucions siguin vàlides i permetin construir una societat cohesionada i lluitadora.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.