Drets humans i presos polítics a Catalunya (4/7/2018)

Drets humans i presos polítics a Catalunya (4/7/2018)
Jordi Graupera (1981) ha estat contundent condemnant la posició de la Generalitat de Catalunya envers els presos polítics catalans. No és normal que els propis carcellers siguin companys de partit, si els encausats ho són per motius ideològics o d’oportunitat (la presó preventiva és només això). L’autonomia catalana, així, serà còmplice en una flagrant vulneració de drets humans que ella mateixa persegueix en instàncies internacionals.
Les entitats civils, Assemblea i Òmnium, del tot diligents per recaptar fons, no han sabut trobar l’encaix entre la proximitat dels presos polítics i el seu alliberament immediat, i en aquest sentit, la pauta l’està marcant el jutge Pablo Llarena (1963), ja que usant les emocions dels familiars dels presos ha implicat la pròpia catalanitat en l’execució de la vulneració dels drets humans (empresonar per raons ideològiques). Si a això, a més hi afegim una possible temptació de les autoritats autonòmiques catalanes per facilitar la vida o entendre excepcions pels seu presos més apreciats, la disjuntiva igualment serà doble, tenint en compte que el judici es pot posposar contínuament, en funció de la seva vinculació o no amb el que succeeixi a l’exili.
El camí esguerrat del govern de Quim Torra (1962) cada dia serà més tortuós. La claredat de plantejaments que necessita la població per avançar en la lluita d’alliberament que s’ha encetat es perdrà i això només alimentarà el caos i la confusió general, en detriment del que necessiten catalans i espanyols, per continuar vivint en pau i concòrdia. El temps dirà si encara es pot corregir aquesta pauta de gesticulacions que no resol el més mínim tema de fons.
La societat catalana sap que es pot organitzar i dotar-se de medis de reacció pacífics i efectius al mateix temps, i també sap que qualsevol cosa que faci té costos d’alguna manera o altre. En aquest temps ja s’ha vist que no és gents fàcil aguantar una mínima posició només amb el que diuen els polítics actuals, doncs han cedit en gairebé tot (ni restitució de govern, ni desplegament de la república, ni estructures d’estat,…).
Però com diu el filòsof tot té un límit, i potser el límit es fer-se còmplice directe i sense intermediacions d’una vulneració dels drets humans com el manteniment d’una reclusió que cada dia serà més àmplia, sigui pels judicis que venen o sigui pels nous processaments que vindran.
Les esperances no es poden posar en el forat perdut de les implicacions internacionals, que tot i ben intencionades només tenen un efecte propagandístic de curta volada. La realitat catalana passa per assumir, en tots els seus extrems, el sentit i el valor de la unilateralitat. L’exercici de l’autodeterminació necessita, per nosaltres de forma pacífica i del tot cívica, d’un posicionament ferm en la unilateralitat. Aquesta és la via, i ara l’ocasió es presenta en safata, doncs sobren motius. Els presos polítics no poden continuar engarjolats si són a Catalunya, sota el sistema penitenciari de la Generalitat de Catalunya.
En cas de consumar-se aquesta greu vulneració dels drets humans, per part del govern catalan, el grau de fractura, en formes molt diverses, serà més gran, i s’acabarà contribuint ja definitivament a aclarir que la Generalitat com a representació de l’estat espanyol a Catalunya és igual de perjudicial  o pitjor pels nostres interessos nacionals que el que pugui fer igualment l’estat espanyol amb tot el seu aparell de repressió i persecució sobre la causa d’alliberament nacional catalana.
L’època del Pujol consistia en això precisament: fer veure que la Generalitat tenia marge de maniobra per fer les coses al seu gust quan en realitat no feia altre cosa que acontentar l’estat espanyol i distreure la clientela catalana més activa. Ara aquest discurs ja és vell, i sembla ridícul. Les forces populars catalanes ja ho entenen com un frau i un engany manifest.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.