La creu del “Valle de los Caídos”, un escàndol (9/7/2018)

La creu del “Valle de los Caídos”, un escàndol (9/7/2018)
L’episcopat català i espanyol, amb certa visió, ha reaccionat passivament a la proposta política, que va agafant forma, de redimensionar el conjunt del Valle, la tomba de Franco, la de Primo de Rivera i la seva colossal creu. Tanmateix, per alguns catòlics això és intocable i han contestat amb tota mena d’arguments, entre els quals el més evangèlic brilla per la seva absència.
Per alguns catòlics moure les restes de Franco i desfer un monument símbol de la dictadura es considera un atac a l’església catòlica i a les seves creences. Vet aquí, el desllorigador d’una concepció d’església nacional totalment contrària als propis d’una església peregrina i universal. Ni les notes d’agraïment envers la part de l’estat espanyol que va protegir els catòlics i els seus clergues en els durs i nefastos anys de la persecució religiosa dels anys trenta són suficients per justificar o entendre aquesta deriva herètica certament arrelada entre els espanyols, i molt menys entre els catalans.
El catolicisme reaccionari lluny d’agafar-se a la fe en Jesús, Salvador, predica l’odi i el rancor com a divisa de la seves calamitats. Creu que fent denúncia de la suposada persecució que pateix per part de grups polítics com Esquerra Unida (que parlen obertament de liquidar els privilegis de les jerarquies romanes) complirà el mandat evangèlic de l’apostolat. Ben al contrari, hom ja veu que defensen amb nostàlgia els temps d’un catolicisme social que, tot i ben intencionat, no volia compartir ni tolerar les inquietuds diverses de les persones, filles de Déu, en clau redemptora.
Els cristians necessàriament, com Jesús, han de viure la pobresa de la persecució per trobar el valor de la seva fe i la bondat del seu camí. I en comptes d’això, un pocs prou influents cerquen, a qualsevol preu, la seguretat d’una fortalesa política que es va emparar en una dictadura cruel, inhumana i despòtica, com la del general Franco. És una llàstima i un deshonor pels que van morir al crit de “Crist Rei” en aquells dies i anys , negres humanament però lluminosos divinament, de la guerra civil espanyola.
La reconciliació catòlica no necessita un Valle ni res que si assembli, si com sempre s’ha dit, aquesta només es possible en el cor de les persones, des de dins, en la senzillesa d’esperit i en la vocació de servei, per medi dels seus sagraments i en la profunditat de la pregària. Déu faci que això sigui així, i desapareixi una creu i un monument que tornaran a sembrar, a aquest pas, la mateixa divisió i confusió que van provocar-ne la seva construcció.
Les connotacions polítiques del catolicisme espanyol, quasi com una església nacional, preocupen als que no són practicants i també a molts d’ells, ja que en una societat plural i diversa, les diferents confessions religioses han de saber viure, entre iguals, en un entorn laic, on la llibertat religiosa sigui respectada i protegida, com cal. La influència i el paper de l’església catòlica com organització social de tipus religiós ha de poder conviure amb d’altres realitats, i saber fer-se present amb humilitat i modèstia.
A Catalunya, i també possiblement a la república catalana, aquesta sana i fructífera convivència serà possible, llevat que les coses es torcin pel camí dels odis fratricides, contra els quals els cristians i els seus entorn familiars, econòmics i  culturals, hi poden fer molt, sabent que seran jutjats pel compliment de la llei de l’amor.
L’església catòlica a Catalunya i a Espanya no deu res al general Franco, tot i que sigui possible justificar la protecció i seguretat que el règim feixista va brindar  al clergat catòlic i a les seves possessions. Aquesta protecció i seguretat van suposar la seva pèrdua de llibertat i l’origen d’alguns dels seus pitjors mals, entre els que destaca, prescindir de la voluntat de Déu, i ésser pobre entre els pobres.
La radicalitat cristiana, de la qual en parlen moltes vocacions que han sentit la crida de Déu, no li cal mostrar agraïment a institucions dubtoses d’humanitat o a episodis històrics de mort i venjances. La suposada conversió del general Franco, com la de qualsevol ànima, no té per que ésser considerada de forma especial, ni molt menys tenir un tractament eclesial específic.
De cap manera, l’ensenyança de l’església universal va per aquí. Fins i tot es podria dir que els que van lluitar, fins a morir, amb les armes, i la violència extrema , per aquesta idea possiblement es mereixerien el mèrit de la comunió dels sants. Doctrinalment, no es pot justificar, ni remotament, les atrocitats humanes que va dirigir el general Franco i tota la seva colla, durant la guerra civil i els molts anys de dictadura, assumint que van ésser igual o pitjors les dels comunistes o semblants, de l’altre bàndol.
A diferència de Catalunya, a Espanya, en molts dels seus més recondits pobles, l’estat com estructura és la mateixa església, tot creant una confusió de conseqüències nefastes per la formació i salvació d’aquestes persones, presoneres d’un sistema de dominació que els hi impedeix descobrir i experimentar l’autèntic sentit cristià de la vida i mort de Jesús.
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.