El temps polític, un llenguatge que la població desconeix (16/4/2018)

El temps polític, un llenguatge que la població desconeix (16/4/2018)
El marc de l’article 7 del Tractat de la Unió Europea és un dels esculls que té l’estat espanyol en l’estratègia per buidar les pretensions de la república catalana. Tanmateix, també és veritat que l’evolució repressiva de l’estat espanyol, encara amb molt de recorregut, ha d’acabar de fornir de raons i de veritats a la causa de les llibertats catalanes.
Carles Puigdemont parla obertament d’evitar unes noves eleccions, i també ho diu Artur Mas, en una coincidència a la qual s’hi afegeixen tots els partits catalans que pateixen d’alguna manera la persecució política de les autoritats espanyoles. Aquesta idea no és contradictòria es defensar el govern legítim, la sobirania del parlament (si més no per protegir els drets polítics dels seus diputats) i la mobilització permanent. Tot plegat, les millors bases precisament per anar a unes noves eleccions que demostrin davant el món que la causa catalana és democràtica, per totes les costures, i sense cap excepció.
Fins a tres vegades consecutives, en un referèndum implacable de renovació de confiança en el projecte independentista, seria una conclusió fàctica per passar directament a les fases més actives de resistència cívica per conquerir el control de totes les institucions catalanes i fer efectiva, sense fissures, la república catalana, com espai de llibertat, pluralitat i fraternitat.
La legitimitat democràtica, no és balder dir-ho, prové de la pròpia voluntat popular expressada en unes eleccions, com d’una permanència de la llei. És així, que la llei de transitorietat i fundacional de la república catalana (llei 20/2017) és clara a l’hora de defensar la continuïtat de totes les normes espanyoles i l’abast de la seva aplicació recent, sense perjudici del que calgui atenuar a adaptar que contradigui els mandats populars, si existeixen les majories suficients per, dins d’un parlamentarisme efectiu i transparent, adaptar-ho de forma convenient.
Tanmateix, és un fet que la Unió Europea encara no ha advertit directament, ni en forma d’avís , res del que comet l’estat espanyol de forma arbitrària (empresonaments preventiu, persecucions policials, turmentes mediàtiques, desviaments de fons públics, manipulació dels cossos de seguretat,…), tot quedant també certament retratada davant la millor diligència de les Nacions Unides, per medi dels seus relators especials i el comitè de drets humans.
Fins al 22 de maig, amb l’atapeïda agenda judicial, amb centenars de causes judicials contra tota mena de polítics, directius o ciutadans, l’estat espanyol es continuarà exposant a una pràctica cada dia més difícil de justificar, i sobretot d’entendre. La posició ja no és clamorosa arreu d’Europa, en general, sinó que, de forma incipient, també ho és en els territoris espanyols que suposen amics.
A nivell català, les pautes pendents per iniciar un procés irreversible de resistència no violenta continuen en una lenta preparació, i sobre les quals la formació, la conscienciació i la motivació van prenent una forma més sòlida i senzilla, com condicions indispensables també per poder plantejar-ho col·lectivament amb certes garanties d’èxit i de perseverança.
El que és clar, de tot plegat, sigui per la república catalana en un futur com ara pel regne espanyol és que l’estat no pot cometre excessos, i que la garantia de l’estat de dret és la vàlvula jurídica que en darrer terme ha de fer prevaldre el sentit comú, en forma de seny, salvaguarda de l’ordre públic i millora de les relacions humanes. Vet aquí com el plantejament català, majoritari i transversal, planteja que les raons col·lectives de llibertat no poder tenir cap més límit que el de l’autodeterminació, exercida de manera efectiva, i de forma contundent el passat 1 d’octubre de 2017, durant un referèndum vinculant  de naturalesa absolutament legal, d’acord al dret internacional i al bon criteri jurisprudencial mundialment en curs.
El compromís creïble de Catalunya envers la Unió Europea per mantenir i projectar un espai d’integració econòmica és més rellevant que el d’Espanya o d’altres estats membres que ja ho posen directament en dubte, per la via dels fets tot i les estratègies diplomàtiques.
La Unió Europea no activarà l’article 7 del TUE a resultes del conflicte entre Catalunya i Espanya, per entendre que les disposicions dels governants espanyols, malgrat tot, s’inscriuen en un entorn democràtic, semblant al de Polònia, Hongria,… que tampoc han generat grans preocupacions, i també perquè el regne espanyol manté, tot i la passivitat, un compromís de participació dins de les institucions comunitàries. Això no treu que, per d’altres medis, menys transparents, com acostuma a funcionar la UE per desgràcia, forci una solució política a una descontent que a mig termini pot provocar un autèntic maldecap a Brussel·les.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.