Els Mossos a judici per defensar-nos (28/04/2016)

Els Mossos a judici per defensar-nos (28/04/2016)
 
L’enrenou provocat a resultes d’una lesió soferta per una ciutadana que es va creuar en uns aldarulls ha esdevingut una paradoxa inèdita en la solució de la convivència pacífica a la via pública. L’any 2012, enmig d’un escenari de vaga general, en que el més important és mantenir un ambient controlat i de pau social, durant l’acció preventiva i dissuasiva dels Mossos d’Esquadra, en va sorgir una persona afectada, tot  i que no en va ésser l’única.
El fet no hagués estat més important ni amb efectes tant devastadors pel prestigi de la policia catalana si a resultes de la querella criminal presentada, el jutge, de bon principi, no hagués apreciat una clara connexió entre les lesions patides enmig d’una manifestació conclosa pendent de dissolució i una acció criminal per part de determinats agents de l’autoritat. Enmig d’una manifestació amb actes violents o vandàlics provocats per grups extremistes, les amenaces sobre el conjunt dels ciutadans, anònims normalment, són molt grans, i la presència policial sempre és una garantia de tranquil·litat i protecció.
Les respostes dels policies no poden ésser excessivament passives, i han d’actuar amb una certa diligència, ja que els elements pertorbadors de la vida pública es mouen amb molta agilitat i perícia. No obstant això, el jutge que va estudiar la querella criminal, no sols va entendre que hi havia una connexió entre la lesió patida i l’activitat habitual de la policia antidisturbis, sinó que a més, ja directament, seguint el fil argumental de la persona lesionada, va admetre que alguns Mossos van actuar amb la intenció de fer mal i de perjudicar-la.
Si bé en el primer punt, malgrat tots els dubtes que hi ha, no seria inversemblant admetre aquesta teoria, en el segon aspecte, la voluntat de fer mal (i per tant, ésser constitutiu d’acció criminal),  no hi ha cap lògica. Els agents antiavalots, per la seva professionalitat i disciplina, tenen que mesurar molt l’exercici de la seves funcions, i en tot moment, no sols per la seva aparença pública (fortament equipats, actuant en grup,…) sinó sobretot per fet de dirigir-se a masses incontrolades de gent enfurismada (sovint amb raó) o certament, moltes vegades, també ben organitzada (com el cas de determinats grups anarcosindicalistes, els quals dissenyen paranys per ridiculitzar i neutralitzar l’accció de la policia, entre d’altres) no poden distingir persones concretes.
La seva acció delimita grups de persones que es reagrupen o es coordines, per dirigir noves escomeses contra la propietat pública o contra ells mateixos, i qui sap si també contra d’altres ciutadans atrapats ocasionalment dins del conflicte. Per això, costa molt entendre de quina manera, inicialment, el jutge va apreciar relació entre l’actuació d’alguns agents i les lesions sofertes per una persona implicada en els fets (directament o bé indirectament pel fet de no haver-se’n allunyat amb prou velocitat).
Ara, que el judici s’ha realitzat, hom s’adona de les mancances d’aquella instrucció inicial, per tres motius: la manca de concordança entre la judicatura i les instàncies operatives (fet del tot comú en les democràcies occidentals, en part resolt gràcies a les actuacions dels fiscals, però que en el cas català no existeix), el judici mediàtic i popular de suport a una víctima catapultada per raons partidistes en detriment i a costa d’un cos policial (cal recordar que en aquells moments era conseller d’interior el Sr. Felip Puig) i, finalment, el discurs ideològic imperant basat en la culpabilitat inicial de les forces de seguretat pública, en part, com a conseqüència de molts anys de repressió policial espanyola durant la seva dictadura de trista memòria.
La sentència, sense cap dubte, serà absolutòria, ja que si bé, en darrer terme, es podria admetre un error de càlcul, d’operacions o bé, de direcció, no és assumible, ni de lluny, que l’ànim d’aquells policies, a la seva distància, i per el tipus d’activitat que desenvolupen, consisteixi en cometre accions criminals, consistents en perjudicar una persona concreta.
Tanmateix, el codi penal és molt ampli, i també tipifica la imprudència greu com a delicte, sobretot si qui exerceix les seves funcions és un policia, i com a tal ha de tenir una especial cura, proporcionalitat i vigilància quan treballa. Però abans de la reforma del codi penal, la imprudència greu es deia imprudència temerària, i amb aquest llenguatge, potser es més fàcil entendre la total desconnexió entre l’actuació dels antiavalots, amb els medis que tenen, i la possibilitat de provocar danys, ja que difícilment poden treballar, actuar contra el caos i els aldarulls, sense posar en risc res que es bellugui, però en cap cas serà temerari, sinó en tot cas, necessari.
No pot ésser temerari el policia quan el que s’arrisca, normalment, és ell mateix. Tot plegat és tant diametralment oposat al sentit comú, que fa dubtar de la bondat del que s’ha jutjat i de la lleialtat de totes les parts implicades, a més de la pèrdua de temps i d’oportunitats que això provoca. La salvaguarda dels drets civils no pot anar en contra de les possibilitats de protecció, defensa i actuació dels qui tenen el monopoli de la força.
 
 
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.