Emergència nacional o fer bullir l’olla: l’hora de la veritat (4/7/2017)
La darrera seqüència de fets polítics posa a primera plana la necessitat d’avaluar el moment present. La forma de fer-ho determinarà l’abast i continguts del referèndum d’autodeterminació del proper 1 d’octubre. I la resposta, per part del President i Govern, en pes, ha estat clara: això va de debò, i ens agradi o no, ens juguem molt més del que ens creiem.
El Sr. Jordi Baiget (1963), i la gent que des dels vestidors li dona suport o mira d’entendre’l, va posar en dubte el sentit i el valor de tot plegat, tant per omissió com en unes declaracions públiques. Opinar i sumar voluntats és necessari, i ajuda a obrir el debat per confrontar idees i projectes, però des de posicions de govern, els dubtes o valoracions no ajuden en res, i més aviat confonen. De fet, hom podria interpretar les declaracions de l’antic Conseller d’Empresa com una manera de demanar de relleu, de manera pública.
Tot i que és legítim no voler assumir cap risc, per petit que sigui, no és lògic que hom s’hagi implicat en un govern que des del primer dia tenia a l’horitzó el plantejament del futur polític de Catalunya, com país sobirà amb opcions per esdevenir un estat independent en forma de república, en funció del que es derivés d’un referèndum d’autodeterminació, i no entendre que això suposaria un esforç majúscul.
Efectivament, en els propers mesos, el que s’espera dels polítics catalans, no són ni farts d’olla ni comentaristes de l’actualitat. S’espera diligència, decisió i coratge. El temps dels panxa contentes, tot i que sovint han estat necessaris, per ésser gent que omple d’activat estèril i supèrflua la vida quotidiana, ara no s’escau. En els propers mesos, cada decisió tindrà una vigència històrica, i per això, no valen els dubtes ni les claudicacions.
Cada u, des de la seva posició, pot fer molt, i ho farà, amb esperit cívic i de bona voluntat, ja que els desvetllament del sentit de reconstrucció nacional no deixa ningú indiferent, i fa possible una comunió d’interessos extraordinària. Tanmateix, alguns han d’assumir el lideratge efectiu, sense fissures, no només per mantenir i donar moral a la gent, si no per actuar com interlocutors ferms i clars davant l’eventual negociació que s’està produint o s’haurà de produir. Aquest és el valor de la política, i dels seus líders: sotmesos al poble, al seu capdavant per servir-lo en tot i per a tot.
Els nervis, en tot això, tampoc ajuden en res, i encomanar confiança i tranquil·litat és del tot imprescindible. Aixecar polseguera pot resultar efectiu en un moment determinat però no serveix per mantenir, en el temps, una posició, i sobretot per fer-la forta i inexpugnable. És per tant, molt convenient la calma, en la defensa permanent dels valors democràtics i participació, de tot tipus que defensem, i que han de fer possible el referèndum d’autodeterminació de Catalunya.
Però calma no vol dir deixar morir les contrarietats. La tensió és necessària per activar totes les postures i deixar sortir els diferents punts de vista. És un exercici que en els propers dies no deixarà ningú indiferent però pel qual una societat democràtica com la nostra, acostumada a la tolerància i la convivència, superarà sense cap problema: forma part de l’essència catalana de la vida; viure amb normalitat la contradicció.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
