Espanya desconfia d’Europa i Catalunya no. (13/7/2018)

Espanya desconfia d’Europa i Catalunya no. (13/7/2018)
Cap polític espanyol ha desmentit les declaracions del Sr. Gonzalez Pons, del PP, criticant el valor i el sentit de l’acord de Schengen sobre lliure circulació de persones dins de la Unió, sense controls fronterers, a resultes de la decisió d’un tribunal alemany denegant el lliurament del Sr. Carles Puigdemont en base a un presumpte delicte de rebel·lió.
El reforçament de la Unió passa, no obstant això, a criteri del Sr. Jean-Claude Juncker, per ampliar Schengen a tots els països sense excepció, incloent Romania i Bulgària.  Totes les reformes de l’espai comú europeu que lideren les institucions comunitàries, són, per tant, en aquest sentit, fins i tot, per davant de la introducció de la moneda única (ara per ara, just 19 països del 29 països membres).
Hi ha uns principis conjunts, que són essencials per aquest projecte compartit que anomenem Europa. I entre ells, de forma central, hi ha l’estat de dret. L’estat de dret, per tant, no és una opció és un deure. I per tant, les sentències dels tribunals s’han de respectar en tot moment.
En general, a l’Espanya del PP i el seu entorn, això molesta molt, fins al punt d’esdevenir insuportable, i els duu a plantejar obertament la seva disconformitat amb un dels pilars principals de la construcció europea: la lliure circulació de persones, la qual es concreta evitant els controls fronterers, i de retop articulant un sistema àgil de lliurament de delinqüents (per medi de les euroordres).
La sorpresa espanyola ha esdevingut després de la normalitat que tenen assumida sobre la manca d’independència dels tribunals. Així, quan un tribunal alemanys s’ha posicionat, de forma independent, sobre un presumpte delicte de rebel·lió comès dins de l’estat espanyol, i ho ha descartat per complet, el cop ha estat més dur del que es podien imaginar. Del descrèdit judicial espanyol s’ha passat a la humiliació espanyola, la qual ha estat exposada davant d’Europa i del món, posant Espanya, una vegada més, a l’alçada de països com Turquia, sempre més, dubtosos en la defensa dels drets humans i polítics dels ciutadans.
L’estat espanyol nega reiteradament la màxima de l’estat de dret segons la qual les autoritats, pel fet d’entomar la sobirania popular de forma provisional, tenen l’obligació de protegir a tots els seus ciutadans, sense prejudicis ni discriminació, no sols en els aspectes més vitals sinó també l’honorabilitat, les creences i les aspiracions.  De fet, Espanya, a través de l’estat, i és el que interlínies es dedueix del posicionament del tribunal alemany en el cas Puigdemont, es constitueix o pretén constituir-se com un poder fort que atura i orienta els impulsos populars, nacionals o cívics, tot establint-se com a referent indiscutible del que s’ha de fer.
Hi ha de fons, per tant, una desconfiança visceral amb la seva pròpia gent, i amb els pobles i nacions que el formen. Una desconfiança que per l’executiu del PP va suposar el “a por ellos”, i una concepció negativa de tot allò que fos contrari a una determinada visió de la seva espanyolitat, malgrat fos corrupte i  mesquina, en molts sentits.
Aquesta concepció dels poders públics, que neguen ja els més elementals drets polítics a Espanya, i també ara a Catalunya amb la presència de presos polítics, entre d’altres situacions contradictòries en grau notable, s’ha retroalimentat, equívocament, per les estratègies de lluita antiterrorista, ateses les amenaces a la seguretat pública que aquestes organitzacions poden infligir.
I per ignorància o per malícia, les autoritats espanyoles ho han barrejat, fins a un extrem insospitat, pel cas de l’autodeterminació del poble català. Aquesta barreja és la que condueix, en formes parapolicials, a que l’estat espanyol impulsi, per diversitat de medis, la confrontació i el desànim, tot anomenant aquestes forces com a constitucionalistes, quan justament són tot el contrari.
L’estat espanyol treballa intensament per escampar l’abast del sentit “terrorista” en el conflicte obert entre Catalunya i Espanya. Si guanya aquesta partida, fet que ara sembla més difícil després del posicionament del tribunal alemany, la capacitat de repressió seria encara més intensa, per desgràcia de tots, catalans i espanyols. Déu vulgui que no passi!
©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.