La feblesa del poder espanyol a Catalunya (17/4/2018)

La feblesa del poder espanyol a Catalunya (17/4/2018)
El suport dels governants espanyols a Catalunya, però també a Espanya, decau cada dia que passa. Les màximes nacionalistes espanyoles, d’estil monàrquic, sonen buides, en general, per a la població, especialment si són catalans.
La psicologia social ja ha entès que els governants espanyols són autoritaris i intransigents, i en canvi, els catalans són demòcrates i dialogants, com generalitzacions, i salvant moltes i abundants excepcions. L’adhesió a les pretensions del govern espanyol desperten, obertament, recel i desconfiança. A hores d’ara, cap governant espanyol pot demanar res a la seva població que suposi esforç o dedicació, sotmesa a una imposició extractiva continuada.
Diguin el que diguin els governants espanyols, la normalitat és impossible quan ells mateixos imposen un règim de por i d’indefensió respecte a la normal expressió ciutadana de la població catalana. No obstant això, no dubten a apel·lar, com s’ha fet històricament, a la seva força per mantenir l’estabilitat i la normalitat, en forma de control ferri de la dissidència o de la contestació.
Un poble organitzat, amb mecanismes propis d’autoregulació, en forma de tolerància màxima a la pluralitat o d’aspiracions de fraternitat humana, suposa treure valor a les fonts de poder que malden per instituir-se com a garants de la seguretat col·lectiva. En un context de societat madura democràtica el poder instituït, de tipus colonial, perd la seva influència entre la població, i els seus atributs esdevenen febles o inexistents, per exasperació seva.
Per això, cada vegada més el poder espanyol, com ha fet de forma evident per medi de l’aplicació de l’article 155, sempre cerca medis de control dels recursos físics que permeten establir aquest sentit de comunitat. En una època, cal dir-ho, ara amb coneixement de causa pel que fa a la situació a Catalunya, va ésser l’església catòlica, i ara, en canvi, són les televisions i les ràdios. Ambdós, en temps diferents, són recursos altament cobdiciats pels governants delerosos de control i d’imposició, de forma indirecta.
Quan aquesta complicitat entre el poder polític que s’autoprotegeix de manera permanent i la població s’ha perdut, aquest poder  es revolta contra la seva pròpia teòrica població, i no dubte a esclatar per medi de la repressió, en forma de sancions, empresonament o persecució policial (que molesta i incordia). Limitar la durada i l’eficàcia d’aquesta mecànica colonial és sense dubte un dels temes claus per resistir i guanyar posicions, ja que és la que més afecta a la població, de forma ordinària.
En aquest sentit, és d’agrair que l’ANC hagi establert una nova àrea per pensar i impulsar aquest tipus d’activitat tan necessària (amb el nom de “fer república”), la qual de forma pacífica i no violenta, pot deixar en evidència les males pràctiques i, fins i tot, les il·legalitats, en forma d’excessos o d’abusos, que poden cometre el poders espanyols d’ocupació a Catalunya.
Però anant més enllà, aquesta també hauria d’ésser una preocupació de les pròpies formacions polítiques catalanes, com a màxima per resistir la pressió ultra del nacionalisme espanyol, en forma d’escarnis, insults o agressions que sistemàticament pateixen els seus membres i que ja formen part del dia a dia de l’acció intrusiva dels poders espanyols arreu de Catalunya, en general.
Resistir, en aquests casos, vol dir fer-se immune a la provocació i al curt termini, tot confiant que les coses segueixin el seu curs natural en base a la naturalesa de les persones i a les seves limitacions. Políticament, pel que suposa, per definició, de voluntat per alterar o canviar la realitat és imprescindible mantenir, per la forma d’ésser dels catalans, un discurs proactiu i dialogant, sense assumir, això si, responsabilitats compartides ni compromisos d’eficàcia.
El distanciament respecte a la governabilitat o la modernització espanyols és un imperatiu de la no cooperació que cada dia s’ha d’assumir més i millor com a una pràctica política de resistència col·lectiva, si més no fins que es recuperi la normalitat del govern legítim, el retorn de tots els presos i exiliats polítics, i s’obri una via de negociació per fer efectiva l’autodeterminació.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.