L’acord del Senat del 27 d’octubre de 2017 no és una llei (11/12/2017)
El govern espanyol del PP va dur al Senat una proposta d’aplicació de l’art. 155 de la Constitució per a poder intervenir discrecionalment la Generalitat de Catalunya, incloent per sorpresa de tothom la dissolució del Parlament. Per aquest motiu, sense més justificació, hi ha eleccions el proper 21 de desembre. Una imposició dictatorial revestida d’una legalitat totalment artificial i sense contingut.
Tot plegat va començar a resultes d’un requeriment que tampoc era un requeriment, una carta de naturalesa política entre Rajoy i Puigdemont demanant explicacions sobre els efectes d’una teòrica declaració d’independència al mateix temps suspesa. Doncs bé aquest requeriment no era tal, ja que no incloïa l’abast del que es demanava ni els seus efectes i les possibilitats d’esmenar-no, si era el cas.
Per tot això, aquest tràmit previ, preceptiu podria viciar totalment el que s’ha succeït amb posterioritat. És dir, no era un requeriment per delimitar en base a unes conseqüències clares i precises l’abast de les accions posteriors. En comptes d’això, ha estat un via de fet que ha donat total discrecionalitat al govern espanyol per a fer el que més li ha plagut per als seus propis interessos, com de fet ja està fent darrerament amb d’altres instàncies administratives (intervenció econòmica, desplegament policial, boicot administratiu,…).
En contra del que es diu, a tort i a dret, la legalitat no ha estat mai vulnerada, fins al moment, llevat per desenvolupar allò que per matèria no és competent l’estat espanyol, la regulació de l’exercici del dret a l’autodeterminació (el qual per definició només correspon d’acord al dret internacional públic a l’entitat causant, llevat que hi hagi explícit sobre això). La llei 20/2017 no ha estat aplicada en res, malgrat la proclamació republicana, i en conseqüència no cal restaurar cap legalitat constitucional ni estatutària. Dir el contrari és una gran falsedat i un engany a tota la ciutadania. És més, la pròpia llei 20/2017 segurament constituiria una millor salvaguarda de la pròpia constitució i de l’estatut, a l’espera d’un procés constituent que només les urnes i per l’exigència democràtica podrien revisar o modificar.
La tergiversació conceptual del que s’ha fet amb els textes constitucionals (constitució i estatuts) és d’una magnitud descomunal. Les lletres jurídiques que emparen els desenvolupaments reglamentaris d’un acord polític del Senat són d’una vulgaritat recurrent que ja no suposa cap sorpresa. Un acord polític no és una llei, com ha dit el propi Tribunal Constitucional, en referència a les declaracions d’autodeterminació del Parlament de Catalunya, com manifestacions polítiques sense valor jurídic.
El valor jurídic el donen les lleis i no els acords, mocions o declaracions. El desenvolupament reglamentari de l’article 155 de la Constitució es fa en base a un acord polític sense cap suport legal: arbitrarietat total del poder executiu, ja que els reglaments no passen pel control de les cambres legislatives.
No cal dir, que precisament, i en contra de tot el que diu defensar l’estat espanyol, les mesures exercides sobre les institucions catalanes atempten clarament contra la neutralitat institucional (usen forces i mètodes repressius contra la voluntat de la ciutadania d’expressar-se lliurament,…), lesionen el benestar social (oferint aixopluc a forces extremistes de tipus feixista,…), dificulten el creixement econòmic (facilitant la fugida d’empreses, reduint les inversions públiques,…) i finalment, i no menys important, inculquen drets i llibertats fonamentals dels catalans, per medi d’un assetjament policial continu (dret de reunió i manifestació, llibertat d’impremta i d’expressió, dret de participació política,…).
Tot plegat no seria res, si no fos per la col·laboració estreta i incondicional del poder judicial que lluny de posicionar-se de forma externa a una dinàmica autoritària esdevé, amb un caràcter estranyament diligent, la seva principal garant. En contra del que hauria d’ésser un sistema de garanties favorables als ciutadans, el poder judicial actua com un ressort automàtic de les decisions de l’executiu espanyol, ara totalment lliurat al PP, gràcies a la col·laboració desinteressada de PSOE/PSC i C’s.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
