L’apoderament de les ADIC; bones notícies (7/6/2018)

L’apoderament de les ADIC; bones notícies (7/6/2018)  
Les ADIC són les associacions de defensa de les institucions catalanes que es van constituir en els llargs mesos de vigència del 155. Van sorgir de manera quasi espontània entre els col·lectius de treballadors del sector públic català, davant el buit de reaccions que la supressió del govern i del parlament va provocar. Aquest grups, vinculats a cada centre de treball, van lluitar per no normalitzar ni relativitzar l’acció indiscriminada, arbitrària i repressiva de les autoritats espanyoles sobre les institucions catalanes.
El govern espanyol es va vantar d’haver escapçat el govern, empresonant o enviant a l’exili forçat els seus líders. També es va alegrar de suprimir l’autonomia política, saltant-se la pròpia constitució i l’estatut, tot liquidant el parlament i enviant al carrer els seus diputats, representants de la sobirania popular. La resistència popular, escassa de mitjans i certament pressionada, va viure en els empleats públics, funcionaris i d’altres persones vinculades amb les activitats de l’administració pública una sortida: les ADIC.
Les ADIC fan reunions de treball per sensibilitzar i coordinar esforços que visualitzin i expliquin , per medi d’actes reivindicatius i accions concretes de difusió, les anormalitats i imposicions que viu l’administració pública catalana a resultes de la persecució espanyola dels principis i motius de la república catalana, entre els quals destaca l’aplicació del 155 però també la intervenció financera o la limitació competencial.
Però vet aquí que amb l’acabament teòric del 155 (per constituir-se un nou govern català de tipus autonòmic) amb l’eufòria política dels nous nomenaments, les ADIC entenen, segons ha transcendit de les diferents reunions que ja s’han celebrat, que poc o res a canviat. Els consellers i el president legítim viuen en presó o són a l’exili. Hi ha diputats i diputades catalanes sota dures represàlies per haver defensat i treballat per la celebració d’un referèndum d’autodeterminació amb garanties i vinculant. I en aquest context, molt empleats públics, contradient indicacions jeràrquiques, emeses per covardia col·laboracionista, s’ha exposat a patir expedients administratius o ésser objecte d’actes policials.
L’administració catalana va fer equilibris durant el 155 i part de la frustració d’aquest equilibris (una manera eufemística de dir col·laboració amb l’autoritarisme i la repressió democràtica) es va reconduir en forma de concentracions i crits de queixa  en les trobades organitzades per les ADIC, les quals van passar dels primers talls de carrer i de tímids intents de no cooperació amb l’activitat administrativa (per exemple amb aturades horàries encobertes) a simples trobades de vianants exclamant lemes per l’alliberament dels presos polítics.
Amb la nova etapa, l’apoderament de les ADIC està justificat. Els empleats i empleades del sector públic català han vist la llum republicana de la transparència i el servei públic com elements claus per destruir el dirigisme que tapa la corrupció i malda per conduir tot tipus de favors poc clars o al límit de la legalitat. La república catalana necessita, per mateixos motius que l’Agustí Colomines, director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, va ésser acomiadat, un debat crític i intens que els polítics gastats i antics que estan “tornant” a les cúpules dels departaments , agències i empreses públiques no poden ni saben fer.
Les ADIC ho tenen clar, si més no pel que sembla que s’ha plantejat fins al moment: hom no es va jugar la feina, poc o molt, per a que la suposada restitució fos un teatre per perpetuar el clientelisme i la petita i miserable administració dels tractes especials i les solucions concretes.
La mentalitat funcionarial republicana, pròpia de l’esperit de lluita de les ADIC, passa pels principi d’interès general i de la defensa, fins al final, del bé comú. Avui, i ara, el bé comú, diguin el que diguin, és la democràcia, i el respecte profund i sincer dels resultats obtinguts en el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017 i també en les difícils eleccions dels 21 de desembre de 2017.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.