L’Espanya catòlica que executa sense pietat (9/4/2018)

L’Espanya catòlica que executa sense pietat (9/4/2018)
La mort de Carrasco i Formiguera, el 9 d’abril de 1938, va ésser una execució a consciència. Per intentar evitar el seu assassinat per part de les tropes nacionalistes espanyoles i el seu règim de terror, que perdura durant  dotzenes d’anys fins avui , va intercedir l’església catòlica. El resultat va ésser un fracàs mortífer: va morir abatut per les bales del covards vencedors, a Burgos.
La memòria d’aquella mort, entre moltes altres, injusta i permanent encara viu en la consciència de molts catòlics. Ésser catòlic, a Espanya, i també a Catalunya, és pertànyer a un grup de gent temorosa que s’arronsa si ha de sortir en públic o davant del demés a defensar valors civils de llibertat i fraternitat.
La reticència catòlica té, en aquest sentit, molt de menyspreu envers els que més pateixen o els que més necessiten, entre ells, especialment, els presoners d’un règim sense escrúpols de cap tipus, com ho va ésser en el temps de Carrasco i Formiguera el 1938 o ara després del que ha significat l’1 d’octubre de 2018.
La gràcia de Déu és un refugi de maldat ja que no es viu com una necessitat espiritual sinó sols com una tranquil·litat corporal, segons la qual per medi d’aquesta convicció artificial ho s’exculpa de tota responsabilitat o justificació. Criden, “Per Déu i per Espanya” com si tingués cap sentit. Van afusellar un catòlic fervent, sense cap ressentiment ni dubte. Vet aquí, tot una glossa d’aquell exemplar polític demòcrata cristià que va cometre l’únic pecat inadmissible a ulls dels espanyols: ésser català!
“Per Déu i per Espanya” és una fugida cap enlloc, feta de records adulterats d’una història impossible de virtuts hispàniques i d’il·lusions dominadores sobre la població i les seves institucions. I encara sorprèn més saber que les tesis cristianes de salvació de la humanitat i del servei als pobres tinguin aquest rerefons nacionalista espanyol avui quasi intacte. Certament, hi ha alguna cosa que ni els seminaris ni els teòlegs han esbrinat amb encert de tot plegat, almenys pel que fa a Espanya.
Carrasco i Formiguera era un home de fe, i això no el va salvar. El seu camí, en clau religiosa, el seu martiri, va culminar lliurant la seva ànima amb serenor i fermesa, dirigint-se a Jesús i a Catalunya. Jesús, pels creients i no creients, és signe de contradicció, ja que havia d’ésser un rei i no va tenir poder. I Catalunya, és una història de supervivència que s’ofega en petites decisions favorables als espanyols.
Què passa Jesús i què passa Catalunya per a que els teus fills tinguin un final d’aquesta mena? Sacrifici i mort, després d’una vida de servei i compromís, ens perspectiva humana no té cap lògica. És molt més del que legítimament podem esperar. Va més enllà del que de manera comuna necessitem per viure en pau i llibertat.
L’episcopat espanyol és insensible a les demandes de justícia catalanes. La construcció espanyola és una religió poderosa dins del seu catolicisme. El sofriment dels catalans passa desapercebut a les bones ànimes espanyoles, per a les quals ni la mort del polític Carrasco i Formiguera té cap valor.
El martirologi fruit de la persecució religiosa durant dels dies revolucionaris posteriors al cop d’estat del militarisme espanyol nacionalista ho justifica tot, en un pacte de silenci i de revenja que resta viu i sense fissures.
L’anticatalanisme té sentit per revertir el catolicisme en una Catalunya laica que s’ha tornat atea. “Per Déu i per Espanya” cal matar més i crear més sofriment. Empresonar i perseguir allà on siguin aquests catalans que no s’agenollen davant l’Altíssim, i es mostren arrogants davant el missatge de la salvació eterna.
Però els catalans han llegit bé els evangelis i han resat en el silenci de la resistència sobre l’autèntic valor del missatge cristià. Sense violència, en la defensa civil no violenta, han descobert el llenguatge dels temps per una millor persuasió. En calma, la república catalana viurà temps de prova però també d’enfortiment personal, i això només ha començat.
Els qui neguen diàleg, els qui persegueixen, els qui empresonen,… no coneixeran ni la bondat ni la fraternitat. Els catalans ja l’han tastat i saben, entre mil dubtes, que no hi ha sacrifici inútil ni sofriment que no doni fruits abundants.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.