Macron, el centrisme desvergonyit: amb la seva llei (25/4/2017)
Macron, el líder emergent de la república francesa, i per descomptat, qui sap, si del futur d’Europa és conegut principalment, malgrat la intensa campanya, per la llei que porta el seu nom.
La llei Macron, en el sector del transport, tracta d’evitar la competència deslleial entre treballadors europeus, a fi de que els salaris mínim i les condicions laborals siguin equiparables (dumping social), tot establint, dins el territori francès, unes condicions mínimes per a tots, malgrat només hi circulin de pas o facin serveis de càrrega i descàrrega parcials.
No obstant això, aquesta audaç polític, ha aprofitat l’ocasió per introduir en la seva llei sengles requisits: que els tràmits de justificació es facin sempre en francès i que qui completi la justificació sigui un representant igualment francès (gestor o semblant). Ambdós requisits no són neutrals, i si bé dificulten la lliure circulació de bens i persones (treballadors), dins de la Unió Europea, ara per ara, ningú les ha impugnat, doncs completen les previsions legals europees.
No cal dir que aquest tràmit burocràtic, que es complementa amb una exhaustiva inspecció a les carreteres per part de la policia, a més d’un duríssim règim sancionador, no ha deixat ningú del sector del transport indiferent, i ha estat ajornada la seva aplicació vàries vegades. Ara ja s’exigeix, i cal justificar, amb documentació francesa i per un representant francès les nòmines dels xofers (salari mínim), els temps de descans,…. entre d’altres exigències.
Europa no té una llengua franca, i més des de la sortida del Regne Unit, amb l’anglès, de la Unió Europea, tot i que a la pràctica sigui la més emprada. Per a la república veïna això no és un problema i es veu amb força d’imposar, de la ma de Macron, el francès, apartant qualsevol altra llengua oficial europea, o sistema de codis preestablerts que tot règim burocràtic podria establir per simplificar els documents compartits dins de la Unió Europea.
I no sols imposa el francès si no que també imposa que el compliment burocràtic el facin només francesos, per donar compensacions, en forma d’honoraris, a la noble tasca de protegir els seus xofers i empreses de transport, els quals òbviament no tindran aquesta càrrega.
Macron, per tant, representa un centrisme, de talant liberal no gens ortodox, i certament contradictori. Lleis com aquesta, altament proteccionistes, i de caire molt social, per la intervenció que generen i la posició que mantenen, li han donat molta popularitat i reconeixement dins de de França. Pels transportistes catalans, que volen travessar França no cal dir que és un gran maldecap, així com per les flotes poloneses, romaneses i búlgares, origen d’aquesta problema originat pels propis empresaris del transport per les “deslocalitzacions” en clau europea.
“França primer” és sense dubte també el lema de Macron, com el de Trump, tot i que ho pot amagar, per una qüestió estrictament estètica. Le Pen en canvi posarà en evidència que la mesura segurament acabarà essent censurada per les autoritats comunitàries, ja que s’endevinen recursos jurídics contra aquest nacionalisme francès certament disfressat de millora social.
Per això, l’estil Macron tindrà un recorregut curt i complex, es dir, generarà inestabilitat i confusió. O s’està amb la integració europea, cedint i actuant des de les institucions comunitàries o s’està contra Europa, i es fa nacionalisme, del més ranci, d’estil francès. El nacionalista Macron en gasta d’aquest.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
