Mirar lluny, i obtenir resultats concrets (14/6/18)

Mirar lluny, i obtenir resultats concrets (14/6/18)
En els països escandinaus, espill imaginari del que podria ésser una república independent catalana, els temps difícils de crisis econòmiques han estat ben aprofitats. Lluny d’assumir solucions populistes, com “no a les privatitzacions ni a les retallades” o “tot és culpa dels polítics que roben descaradament”, han cercat solucions concretes a problemes recurrents. Per exemple, com augmentar la productivitat laboral en determinats sectors claus, com atenuar l’impacte de la mobilitat obligada en l’economia (contaminació, despeses, pèrdues de temps,…), racionalització dels horaris de treball (jornada contínua i intensa), etc….
Segurament això resoldria alguns dels problemes que tenen les classes populars, que víctimes del missatges agitadors de les gran cadenes de televisió, com denuncia el sindicat nacional Intersindial-CSC, no han trobat la manera de participar o reactivar el debat públic per resoldre totes aquestes sanes aspiracions, i així de passada anticipar els dèficits de protecció social que tenen cada dia més els assalariats, directes o  indirectes, reu de la precarietat i la flexibilitat.
Partir de la realitat, sense amagar-la, és un dels aspectes fundacionals del republicanisme català de nova generació, damunt d’aquesta premissa és possible construir un diagnòstic de la situació política i econòmica que vivim i trobar la millor forma de superar-la. Res del necessari per fer-ho hi falta: disposició al coneixement, treball en col·laboració i complicitat transversal (tot plegat a l’estil del que s’enceta ara amb les primàries republicanes a les municipals).
En definitiva, pot imperar un sentit pragmàtic, amb una forta càrrega ideològica republicana, d’obertura i compromís amb la societat, per fer viables solucions que millorin la qualitat del conjunt de la societat de forma creativa i innovadora, tot premiant els seus impulsors i castigant els oportunistes d’aparador. Una nova cultura política, amb profundes arrels històriques, en el que una vegada havia estat la Mancomunitat, i d’altres formes d’integració social com el CADCI o similars (sindicats de treballadors integrals, independents dels poders de l’estat i referents de llibertat col·lectiva).
Per aconseguir-ho, com molt bé ha enunciat en Jordi Graupera, hi ha un pilar existent prou sòlid: la tradició associativa del país i la facilitat per fer i desfer dins del teixit associatiu, amb tota mena de consensos. Però l’altra pota és l’educació, en base a la qual, potenciant el sentit crític i la plena autonomia, els alumnes siguin exigents i lliures, desenvolupant totes les seves capacitats.
L’educació, tanmateix, viu amenaçada a Catalunya per forces autoritàries i despòtiques, tal com està succeint en alguns instituts (#9delpalau). La situació s’ha judicialitzat i ha provocat malestar i confusió, com és lògic. Els instigadors d’aquestes accions són responsables de greus perjudicis entre el professorat, i de retruc també sobre els alumnes i les seves possibilitats per un futur de prosperitat i de benestar.
En aquest sentit, es prioritari restablir l’autoritat i la dignitat de tot el professorat, però en especial de l’afectat per aquesta recent campanya de manipulació, mediàtica i judicial. Només d’aquesta manera, el Govern de la Generalitat aportarà la normalitat necessària per facilitar el dia a dia dels agents educatius que malden per fer bé la seva feina.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.