Trencar la cadena (24/5/2018)

Trencar la cadena (24/5/2018)
La repressió, l’exili forçat  i les pujades de to de l’estat espanyol les han assumit els caps polítics del poble català. La segona fila política quasi no apareix, i molta viu tranquil·lament en les seves posicions de confort a les administracions, als partits o dins la societat. La base, en canvi, a la seva manera es mobilitza així que pot, de manera prou simbòlica.
La perpetuació de l’autonomisme, després d’haver passat de llarg per Carles Puigdemont i d’anar oblidant el resultat democràtic de l’1 d’octubre de 2017 (referèndum d’autodeterminació), ja es veu que no aporta cap proposta interessant: una simple carta , sense cap valor jurídic, d’un membre de 3ª fila del govern espanyol bloqueja el DOGC per formar govern i tot ha quedat paralitzat.
Per superar aquest atzucac, hi ha l’opció de la pressió des del carrer i també, no ho oblidem el de la no cooperació i obstrucció des de tot arreu, inclosa l’administració, les empreses o les activitats. És clar que en ambdós casos, hi haafectacions importants difícils de defensar i de justificar. Aquesta és l’autèntica feblesa del procés. Voler avançar sense cap cost ni mancança.
Els polítics empresonats o a l’exili, i també els activistes socials, Jordi Sánchez  i Jordi Cuixart, no s’han cansat de dir que això no implicaria res a la gent en general però encara menys als funcionaris i servidors públics, en general. Un procés dirigit per millorar la qualitat de vida i les garanties d’èxit de la població catalana no pot romandre al marge del més mínim cost per a la gent.
Per tant,  no era creïble, tot i que seria un gran regal si es confirmés alguna contraprestació, que tot plegat no havia de suposar cap esforç ni sacrifici pel comú de la comunitat, i que s’obtindrien resultats implicant només una molt petita part de polítics amb lideratge (cal no oblidar la munió d’alts càrrecs i d’altres dirigents que han passat desapercebuts des de que impera el 155, i no han mostrat ni lamés mínima expressió de resistència o de denúncia).
L’herència autoritària espanyola ha deixat i deixa encara una forta petjada arreu de Catalunya. L’exigència de drets sovint ni s’articula gràcies a l’autocensura o a l’exageració d’unes imaginàries conseqüències, tot plegat a fi d’evitar mals majors, i sempre per no perjudicar ni l’estabilitat ni el bon ambient. Superar aquest escenari és un dels límits propis per a poder desenvolupar i exercir, de forma efectiva, l’autodeterminació.
Com deia la flamant presidenta de l’ANC, al Born, Sra. Elisenda Paluzié (1969), cal començar a pensar seriosament en articular els mecanismes de desobediència a lleis injustes o il·legítimes, i per tant, il·legals per no servir al poble o no provenir del poble, darrera instància de la sobirania nacional dels catalans, com passa arreu del món i ningú veu estrany.
La força del carrer no és ni de bon tros el més important, ja que si hi ha lideratge i estratègia aquesta resposta popular hi serà. El problema  és de credibilitat i de confiança,  en el que més matusserament s’anomena com “raons d’estat”,  ja que a hores d’ara hom encara no hi ha la certesa de que ni ERC ni PDECAT ni d’altres organitzacions polítiques, socials i sindicals apostin amb convicció per fer possible, ja que ho és, la constitució d’un nou estat en forma de república a Catalunya.
Els contraforts municipals i de l’associacionisme poden influir en el desenvolupament polític del dret a l’autodeterminació a Catalunya però la seva influència només és parcialcom es va veure en la convocatòria i celebració del referèndum d’autodeterminació, on molt poques persones compromeses i amb lideratge van crear l’espai polític suficient per garantir aquest exercici bàsic d’un dret fonamental de tipus col·lectiu. Aquestes mateixes persones, sabent quin és el seu poder, saben fins on poden arribar i poden especular-hi. La responsabilitat històrica, sobretot pels historiadors, per tant, serà implacable.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.