Una qüestió de dret: les arbitrarietats espanyoles (el 155 i altres) (1/12/2017)
La forma com s’estan conduint les autoritats espanyoles en la repressió contra Catalunya està suposant que el més defensors de la Constitució també són els seus principals detractors. Efectivament, el desenvolupament de l’article 155 per part del Senat és totalment indiscriminada quan la pròpia Constitució atesa la seva naturalesa excepcional requereix que sigui restrictiva i molt mesurada.
Per això, molts juristes, de Catalunya però també d’arreu de l’Estat espanyol ja veuen clar que és manifestament inconstitucional. Si finalment es presenta i prospera un recurs d’inconstitucionalitat, la sentència sembla cantada. També, al marge d’això, les impugnacions fetes de la seva aplicació davant el Tribunal Suprem, tot i que no han generat cap suspensió, si que queden pendents de sentència (si declaressin la nul·litat dels reals decrets abans del 21 de desembre es podria considerar, fins i tot, la impossibilitat de celebrar les eleccions convocades, sense cap competència, pel govern espanyol).
Per altra banda, i és molt clar, com també molts experts han dit per activa i per passiva, convocar i celebrar un referèndum d’autodeterminació no és un il·lícit penal (tothom entén que és il·legal incomplir obligacions les llogater però en canvi no és delicte deixar de pagar al propietari). Per tant, com a molt hi hauria un incompliment administratiu, però en cap cas penal que justifiqués engarjolar, ni molts menys preventivament, el govern en pes. Ni tampoc, com tothom també sap, ni en Jordi Cuixart ni en Jordi Sánchez han comès cap violència, de cap tipus, que pogués justificar l’aplicació del delicte de rebel·lió (només reservats a les conductes de Tejero o de Franco, per posar dos sonors exemples); ja que cal entendre que una eventual i discutible intimidació, a parer del difunt fiscal, no és ni molt menys violència.
De tot plegat, cal deduir que l’estat espanyol, les seves autoritats i, en especial, un determinat grup de persones (pendents d’identificar clarament) estan sobrepassant el marge permissible de les disposicions democràticament convalidades en la Constitució. I tot, com a conseqüència, de la voluntat del poble català per discutir el contingut jurídic i polític de la unitat territorial de l’estat.
Espanya, així esdevé un concepte superior que se situa més enllà fins i tot de la raó d’estat ja que la reacció que provoca suposa una afectació total però selectiva de drets fonamentals i llibertats públiques. De forma dissimulada, per tant, sorgeix un poder ocult que emparen les forces polítiques constitucionalistes, tot i que aquest poder es situa al marge de la Constitució, amb l’objectiu de protegir, a qualsevol preu, la unitat, indissoluble en res, de “la nació espanyola”, com construcció artificial que no pot admetre la més mínima crítica ni qüestionament.
Si mirem la justificació de l’Audiència Nacional pels empresonaments del govern català i de dos persones significatives de la societat civil catalana veurem que es fa una referència necessària al codi penal derogat però recuperat del 1944 i d’aquest als dictats a l’acabat la guerra civil el 1939, coneguda com llei de responsabilitats polítiques, i per tant, d’aquí es podria treure la conclusió següent: els poders totalitaris amb una capa de democràcia aparent es mantenen atents a controlar, sense descuit, el mecanismes de poder espanyol, al preu que sigui.
Aquest poders totalitaris estarien al servei d’una minoria ideològica que va més enllà “de la raó d’estat” i suposa un àmbit ideològic determinat (certament minoritari però amb capacitat de guanyar, qui sap com, el suport popular en les eleccions, i després condicionar l’efectivitat d’una determinada acció de govern, a nivell espanyol).
La situació jurídica que prové de les lleis 19/2017 i 20/2017 del Parlament de Catalunya, com a lleis vigents, ha suposat, malgrat la seva transparent elaboració i més que prudent i proporcional aplicació (fins al punt de que la segona no ha estat pràcticament implementada en cap sentit), una situació desconeguda: l’aparició d’aquest nou actor sense cara com implacable que es capaç de doblegar el criteri professional de prestigiosos jutges i magistrats o de llançar milers de bons professionals de la policia contra població indefensa o gent innocent, només per citar-ne alguns exemples.
Hom ja diu obertament que la solució passa inexorablement pel desenvolupament jurídic i efectiu de la llei 20/2017, fundacional de la república, a fi de garantir, almenys a Catalunya, un sistema de garanties jurídiques i de drets i llibertats fonamentals que sigui totalment acceptat.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, http://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.
