Ahir, un any més, però enguany d’una manera molt especial, milers i milers de valencians i valencianes vàrem ocupar els carrers de València per recordar-li al cap i casal, i a la resta del país, que som els hereus d’aquells malaguanyats maulets. Per cridar d’una manera festiva, però també reivindicativa, que continuem patint les conseqüències d’aquell “mal d’Almansa”. I és que aquella desfeta fou una gran sotragada. Al llarg d’aquests tres segles aquells que ens varen derrotar han procurat que els valencians no alçàrem el cap, asfixiant-nos amb tota mena de lleis, ordres, sentències i decrets , i en governs de tots els colors, de dreta i d’esquerra. La darrera desfeta, el darrer “mal d’Almansa”, ha durant 20 anys. Dues llargues dècades de governs del PP, el partit que millor representa a aquells que van voler anorrear-nos i fer-nos desaparèixer com a poble. Vint anys d’insolència i d’ignomínia, malbaratant i saquejant el territori, venent-se per un plat de llenties als foscos interessos de l’estat. Però afortunadament el temps i la història acaba posant a cadascú en el seu lloc i, com digué anit l’escriptora Núria Cadenes en el seu parlament, “la foscor s’ha acabat, el nou dia despunta, cada nit pot sortir el sol”.
I ahir a la nit no isqué el sol, no, però aquests núvols que ens acompanyaren al llarg de tota la tarda, i en arribar a la plaça de bous, deixaren caure un refrescant ruixat donant-nos la benvinguda. Després de dènou anys hi poguérem entrar per homenatjar els nostres músics, cantants, poetes, escriptors…. en definitiva la nostra maltractada cultura. I perquè en quedés testimoni d’aquesta històrica nit, una lluna ben rodona i orgullosa, que ens mirava de reüll, ens hi acompanyà tota la nit. Els organitzadors dels actes, Acció Cultural del País Valencià (ACPV), enllestiren la llarga vetllada tenint en compte el temps, la gran diversitat i quantitat de grups a participar i el moment històric de cadascun d’ells. Així que començaren pels orígens, per les danses i folklore més antic, fins a arribar als grups més actuals.
Orígens com el “Cant de l’Aurora de la Vall d’Uixó, les “Danses de les Useres”, el “Ball d’Espases i pals de Torroella” o els “Dolçainers i tabaleters del Corpus de Castelló”. Tot seguit el rapsoda Joan Femenia, acompanyat a la guitarra per Joan Maravilla, ens recità Vicent Andrés Estellés. El poeta valencià més popular i més llegit, un far, una lluerna en la llarga i fosca nit del franquisme. Estellés amb els seues poemes ens obrí molts camins. Tot seguit Rafa Xambó ens parlà d’aquestes dreceres cantant-nos “Caminant”. Camins que ens esperen, que segurament seran pesats però que cal fer, doncs trobarem complicitats. I les hi trobarem en la gent de la terra, com ho feu el poeta de Burjassot o com el cantautor alzinenc Joan Amèric que en la seua cançó ens digué que “sempre caminarà amb el meu poble”. Tomàs de los Santos arrancà l’aplaudiment generós i còmplice del públic en cantar-nos “Tornarem”, perquè “tornarem i en serem milions i obrirem els camps de joia i de brots”.
I per si encara hi havia algun dubte que com a poble tenim un projecte comú i que paga la pena caminar tots plegats, l’illenc Cris Jaunico ens cantà “Com un infant” recordant-nos que“fa temps que no record cap des somnis de nit, però cada instant el visc somiant. Efectivament somniar, somniar que un altre país és possible. Ahir la Plaça de Bous de València era plena de somnis, a vessar, i com la cançó de Clara Andrés, “Som riu”, tots aquests somnis, il·lusions i anhels, com un riu pels carrers de València, van desembocar i encabir-se en aquesta plaça que hem recuperat dènou anys després. Abans dels primers parlaments encara hi actuà el torrentí Pau Alabajos que dedicà una de les seues cançons més emblemàtiques a la lluita dels estudiants, així com el cantautor socarrat Andreu Valor que posà música al poema d’Estellés “ací em pariren i ací estic”.
L’escriptor i president d’ACPV, Joan Francesc Mira, acompanyat de la Junta Directiva d’ACPV, ens dirigí unes paraules de benvinguda i d’agraïment. Donà les gràcies a tots aquells valencians i valencianes que al llarg d’aquests anys difícils han estat treballant sense descans, així com a les Universitats i a les institucions de govern actuals que ens han portat un aire nou “on s’hi pot respirar”. Cridà ben clar que no volem “polítics podrits” i que fa anys que tenim un millor projecte per a aquest País Valencià. Que els fonaments del nostre poble són la seua llengua i cultura, per això reclamà al Govern valencià una ràpida RTVV i un acord per sintonitzar la ràdio i televisió de Catalunya. Mira insistí en la necessitat d’aprofundir en la Llei de Normalització Lingüística i en la reivindicació urgent i inajornable d’un nou model de Finançament que no ens discrimine com fins ara passa. I per tot això, reclamà dels nostres governants que posen fil a l’agulla que hi ha molta feina, i a tots els presents a seguir treballant per fer país.
Després del parlament pujà a l’escenari l’històric grup de folk Carraixet que ens cantà “Som un poble que camina”. Aquest grup que fundà Lleonard Giner i Mur demanà un record especial per a Paco Muñoz i Lluís Miquel, dos històrics de la cançó que fa uns anys que es van retirar dels escenaris. Un dels moments més emotius de la nit fou en pujar a l’escenari Al Tall. I es que aquest grup marcà més d’una generació. En cantar “Tio Canya” o “ El cant dels maulets” la plaça de bous esclatà en aplaudiments i crits de “País Valencià” i d’”Independència”, entre altres. El record a Miquel Grau i Guillem Agulló, dos joves valencians que van ser assassinats per defensar la llibertat i el país, marcà el moment més emotiu de la nit. El músic castellonenc Carles Santos dirigí un grup de dolçainers que interpretaren la Muixeranga, al temps que tres colles de castellers alçaven unes espectaculars torres al centre de la plaça.
Però la vetllada ens tenia guardades més sorpreses i emocions. A dalt l’escenari hi pujaren David Fernàndez, Borja Penalba i David Cano per fer-nos un tast del seu “Ovidi3”. Aquest espectacle ha viatjat arreu dels Països Catalans i al llarg de l’Any Ovidi. Milers de persones han pogut tornar a escoltar cançons del cantautor alcoià interpretades o recitades per aquest trio. Ens cantaren “M’aclame a tu” i “Tot explota pel cap o per la pota”. I el públic explotà d’aplaudiments quan Xavi Sarrià d’Obrint Pas agafà el micròfon i ens cantà “Al País de l’Olivera” i “Som”. Aquesta darrera convertida en un clàssic entre la nostra joventut. Frases com: “som l'espurna que encén la flama, som la lluita que em compartit, som la pedra en la barricada, som el poble per construir” . El cantant de Catarroja Miquel Gil amb la seua característica veu trencada ens cantà “Primavera”, una cançó molt oportuna per a la nit primaveral que feia. I llavors per a molta gent arribà el moment més esperat. Dalt l’escenari pujaren Feliu Ventura i el mític Lluís Llach. El xativí ens interpretà en solitari “Soledat” i fent un duet amb el músic català “Que no s’apague la llum”, una de les cançons més reeixides de Ventura on ens diu “que no s'apague la llum, que no vacil·le mai més, construïm un país de llums enceses”. I efectivament, s’ensengueren les llums quan Llach comença a cantar “Abril del 74”. Les llums dels cors de molts dels qui l’escoltàvem, recordant aquells Aplecs dels setanta i vuitanta. Un munt d’emocions, sentiments, frustracions i lluita. Les seues cançons i música són part inesborrable de tots nosaltres. Un músic que per fer realitat molts dels seues anhels i somnis i ser conseqüent a sí mateix , ara ha donat un pas endavant comprometent-se políticament amb el procés sobiranista del seu país. Llach, i com no podia ser d’una altra manera, acabà la seu intervenció cantant-nos “Que tinguem sort”. I aquesta sort és la que malauradament no va tindre la lluitadora Muriel Casals que fa unes setmanes que ens va deixar. Tota una vida de lluita i un atzarós accident no li ha permés veure realitzat el seu somni, i quan ho tenia més a tocar. Per retre-li un homenatge pujaren a l’escenari els presidents d’Òmnium Cultural Jordi Cuixart, de l’Obra Cultural Balear Jaume Mateu i Eliseu Climent d’ACPV. En non dels tres Climent dirigí unes paraules de record a Casals, però també per al General Basset, tot un símbol de la resistència austriacista contra Felip V, defensor de la ciutat de Barcelona i que morí miserablement. Dirigint-se a tots ens digué que “la humiliació té data de caducitat”, que “el record de la derrota ens anima a la victòria” i que “els valencians, catalans i balears no som iguals, som els mateixos”. A partir de llavors començaren els grups més actuals com La gossa sorda, Aspencat, Svaters….
Anit milers de valencians i valencianes vam complir un somni: tornar a ocupar aquesta plaça de bous i compartir que un nou projecte de país és possible i inajornable. I és possible perquè té gent amb talent i enginy i, el més important, comença a espolsar-se de sobre les pors, els complexos d’inferioritat i el meninfotisme. Les noves generacions de valencians i valencianes estan canviat aquest país. I per construir un país, com deia l’Ovidi, no podem conformar-nos amb les engrunes, perquè “ja no ens alimenten molles, volem el pa sencer”. Ja n’estem més que farts de tants “mals d’Almansa” i volem exercir el nostre dret a decidir, per refer els destins d’aquest poble. Anit a la Pla de Bous de València, tot i que sabem que la lluita continua, molts començàrem a copsar que la foscor s’ha acabat i un nou dia despunta, i tot a la lluna de València.
