En la dictadura franquista hi havia una professió molt ben pagada que era la de censor. La seua funció, ja se la poden imaginar, consistia en depurar idees, opinions, cançons, llibres .… que qüestionaren, o anaren en contra, del règim. Escriptors, poetes, cantautors, directors de cinema, actors…. , tots patiren , tard o d’hora, la tisorada inquisidora de la censura. Afortunadament , no per a tots, aquell govern dictatorial ja és història.
Tot i així, quan molts pensàvem que en un sistema democràtic aquesta professió no tenia cabuda torna ha estar d’actualitat. I d’actualitat ha estat la censura que la Diputació de València ha portat a cap sobre l’exposició de fotoperiodisme Fragments d’un any. És imperdonable que un partit, el PP, que s’ompli la boca afirmant que és democràtic, censure una exposició de fotografies. Prohibisca exposar unes imatges amb l’argument que “podien ferir la sensibilitat d’algunes persones”. Veure, per posar tres exemples, a l’alcaldessa de València Rita Barberà eufòrica pels resultats electorals, al president Camps, Vicente Rambla i Ricardo Costa botonant-se la jaqueta, o al mateix president saludant el cap de la Guàrdia Civil, això, més set fotografies semblants, és el que, segons el censor, pot ferir la sensibilitat.
I és que sembla que a molts dels militants del PP els hi agrada aquesta professió, diríem que els ve de família. A casa nostra, al País Valencià, no és la primera vegada que aquest partit ha practicat la censura. De fet, i al meu parer, si ha estat capaç de mantindre’s al poder des de 1995 ençà, és, en part, a tres principis que sistemàticament porta a cap: populisme, prohibició i control.
La política del Consell de fustigar el Govern Central, com a culpable de tots els mals que patim els valencians; la campanya de “Agua para todos”, així com els esdeveniments com la Copa de l’Amèrica, la Fórmula 1 o la visita del Papa tenen com a finalitat emmirallar la població. L’objectiu és el de generalitzar un populisme que els mantinga en el poder.
I per mantindre aquest poder cal, com feien els censors franquistes, prohibir aquelles manifestacions que els puguen posar en evidència. Exemples en tenim un fum: expedient al director d’un institut per mostrar cap per avall la fotografia d’Alejandro Font de Mora; no reconeixement dels títols de Filologia Catalana; tancament dels repetidors de la TV3; denegació del permís a Acció Cultural per portar a cap actes culturals a la plaça de bous de València; prohibir que als llibres de literatura dels nostres escolars hi figure cap autor català; vetar l’actuació d’actors, com ara Xavi Castillo, en localitats governades per alcaldes populars; insultar, com ho féu el president de la Diputació de València Alfonso Rus, els professors que utilitzen amb propietat la nostra llengua, prohibir i perseguir publicacions, actes i subvencions d’entitats o persones que facen servir el terme País Valencià etc, etc, etc. Prohibir i prohibir, aquesta és l’obsessió d’aquest partit que a hores d’ara encara no té clar, o massa clar!, què és allò de la llibertat d’expressió
El PP entén la llibertat d’expressió com la llei de l’embut. Un embut, el mass mèdia, que s’encarreguen de filtrar el què és políticament correcte. La majoria de televisions, ràdios i premsa escrita està sota el control del PP, un control a base de subvencions, de favors, de mantindre el pessebre sempre a vessar.
Fet i fet, si a més d’un populisme manipulador, li afegim un atac frontal a la llibertat d’expressió i un control sense escletxes dels mitjans de comunicació, tenim com a resultat una societat panxacontenta, de cartó pedra i aduladora que els hi farà perpetuar-se en el poder. El PPCV ho té molt clar, i no dubteu que ho continuarà fent per aconseguir noves victòries electorals.
Alcoi, 12 de març del 2010
