Les complicades relacions entre els italians i el català

Primer de tot, m’agradaria aclarir que jo no sóc ningú, ni per donar lliçons, ni per parlar per tota una comunitat. Jo, em voldria limitar a donar la meva opinió, sobre el que he vist i reflexionat.

Sóc italià. Vaig créixer en un poble petit amb la frontera amb suïssa, vaig a estudiar a Milà, i per una raó o per l’altra, vaig aterrar a Barcelona.  Quan vaig arribar, la meva idea de la “qüestió catalana” era molt confosa. Faltaven informacions, alguna cosa no encaixava, no era fàcil interpretar una realitat tan complexa amb les poques noticies que arriben a Itàlia, sobretot pels mitjans de comunicació principals. Per sort, la meva formació política-filosòfica era marxista: analitzar la realitat, entendre-la, que no m’aixequin la camisa, sense fer fàcils paral.lelismes. I amb aquesta visió, vull donar la meva opinió sobre el tema de les complicades relacions entre italians i catalans, a nivell lingüístic i polític.

E nivell humà, no existeixen molts problemes: tothom coneix com a mínim un italià que és o va ser la parella d’un persona coneguda. Fins i tot, es podria començar a parlar de futures generacions de italo-catalans o catal-italians. Però no és aquest el tema.

Els problemes, els petit conflictes, les dificultats d’integració que existeixen estan principalment enllaçades a la llengua i a la política, sobretot al tema del independentisme. Explicar-ho tot de manera exhaustiva en una única entrada a aquest blog, considero que sigui impossible. Caldria per tant reflexionar de mica en mica.

Anant per passos, intentaré enfrontar-me la qüestió lingüística.

Començam amb el argument clau,  que, de fet, és la pregunta que moltes vegades m’han fet: “perquè els italians no parlen català?”. Òbviament, aquesta pregunta és una ximpleria, perquè és una generalització, una sinècdoque d’una realitat complexa. Dintre de la comunitat italiana existeixen italians que parlen més català que castellà, o més castellà que castellà, i fins i tot existeixen italians que son dolents com la tinya i no saben parlar ni el castellà ni el català, i quequegen una mescla de paraules diferents, agafant mots italians i posant-li la “s” al final. És cert, que, d’entrada, els italians que acaben d’arribar a Catalunya no saben res del català. Si no tots, com a mínim la gran majoria. O millor, saben que existeix, però ho consideren com una llengua “minoritària” italiana, els que nosaltres a Itàlia anomenem dialectes.
No us imagineu quantes vegades m’ha tocat  tocar explicar la visió italiana de la realitat lingüística als catalans. I cada vegada he pogut reflexionar-ho de millor manera, i anar més al fons de la qüestió.

 Sintèticament: la majoria dels italians, quan miren l’estat espanyol, veuen que es un estat únic on existeix el castellà i l’euskera. El gallec i el català es consideren com els “dialectes italians” (els quals, a nivell lingüístic, son llengües, però a nivell polític no estan reconegudes). Per tant, s’enfoque només en aprendre la llengua que tenen a l’abast: el castellà. Existeixen cursos de castellà en totes les universitat italianes, en tots els equivalents italians dels centres cívics, existeix internet, cursos etc Per tant, l’italià mitjà que acaba d’arribar a Catalunya, començar a comunicar en  castellà. Atès que la majoria dels habitants de Catalunya, sobretot de Barcelona, entenen el castellà i a més ho parlen, ja no és qüestiona l’ existencia d’un altra llengua.

Però perquè l’italià mitjà coneix l’euskera i ho considera com llengua,  I perquè l’euskera si i el català no? Perquè de l’euskera no es pot entendre ni un borrall i el català té una arrel llatina. Si es pot entendre alguna cosa, segurament és un dialecte. Atès que la mentalitat està suportada per una lògica de “una llengua – un estat nació”. Portugal-portuguès, Espanya-castellà, França-francès, Itàlia-italià, etc. el català . Aquesta és la lògica que sustè tot el discurs.

Llavors, la pregunta siguent gairebé sempre és: “Peró, com és possible això? Si existeix el sard, com llengua minoritària, com poden no entendre-ho?”

Si, això és cert. Existeix el sard com minoria lingüística  Tanmateix aquí és coneix perquè Cerdanya és son està geogràficament localitzat el català alguerès. La realitat resulta més complexa. Itàlia és un país que té moltes minories llinguistiques reconegudes políticament; precisament, 12. I parlem de l’alguerès, del croat, del slové, ladí, fiurlà, grec, albanés,furlà i de altres, localitzades en ciutats, en petits pobles en zones limitades  A més, existeixen llengües que no estan reconegudes, i com ja ho he dit, els definim dialectes. Per molts italians això semblarà una bogeria, però, aquestes llengües estan reconegudes per la UNESCO, en el llibre vermell de les llengues amenaçades de desaparèixer Estem parlant del piemontese, lombardo, veneto, emiliano, ligure, italiano centrale, italiano meridionale, siciliano o meridionale estremo. Per tant la realitat es molt més complexa del que sembla i de la que nosaltres mateixos italians considerem.

Per raons històriques (degut al proces d'uniformització lingüística després de la unificació d'Itàlia i al feixisme mussolinià) s'ha uniformat la llengua en un mitja comú, i s'ha culturalment desclassat les llengües minoritàries a llengües parlares per gent sense cultura, sense educació, o sigui dialectes, detalls petits. El menyspreu d’aquestes llengües es torna un mecanisme automàtic, assumit per molts.

I aquesta es la part diem històrica del problema de formació italiana. Amb aquest pressuposts, que podrien fer els italians? Tot i que una persona hagi estudiat, si no té una sensibilitat especial, veurà la seva realitat e intentarà, com ja fa en la realitat italiana, a simplificar-la. Quan ve aquí, reprodueix el mateix patró. Ve una realitat e intenta interpretar-la. I s’encalla en la dificultat de no fer servir un mecanisme automàtic de anàlisi de una realitat.

No m’agradaria definir “culpables” els italians que actuen d’aquesta manera perquè no considero que tinguin cap responsabilitat directa en repetir aquesta estructura. De la mateixa manera, no puc considerar “culpables” els catalans que relacionant-se a la comunitat italiana no entenen com sigui possible tan poca empatia, tan poca comprensió de la seva situació i respecte de la llengua catalana. Perquè els dos es miren recíprocament a través de les “ulleres” imposades per les propies estructures culturals, socials i polítiques. Ni tan sol, hem d’aceptar aquesta realitat com un fet immutable  s’ha de transformar pel bé de les dues comunitats.

Aquesta visió d’unitat entre llengua i país, crec que sigui un fet, i l’única opció de millorar la voluntat d’aprenentatge de la llengua sigui aplicar un procés pedagògic bidireccional. S’hauria d’explicar als catalans que la realitat italiana és més complexa i que per això molts italians tenen aquestes dificultats per apropar-se al català, i, amb això, poder comprendre que proposar cursos gratuïts de llengua no només no és l’única opció, sinó que pot ser insuficient, i que és tot el missatge que s’envia a l’exterior d’un territori, de les seves característiques històriques, culturals, el que ajuda a comprendre la verdadera realitat lingüística.

Només d'aquesta manera penso que es puguin teixir un recorregut comú d'integració i enriquidor per les dues comunitats